Si agafem qualsevol manual de vida feliç i ens acostem al món de la relació de parella sempre ens aporta un seguit de motius que hem de valorar a l’hora de postular-nos davant la nostra realitat, davant la nostra relació. Així la manca de confiança, l’interès inexistent o només per un dels dos, el poc temps en parella, relacions sexuals inexistents, diferències sense solució, absència de metes o projectes comuns, toxicitat diversa… són elements que mostro aquí de manera seqüenciada com una manera d’avaluar en quin grau d’ interacció, connexió, desig i estima estem situats en cadascun dels casos particulars de nosaltres mateixos.
En aquests atractius manuals d’autoajuda també ens parlen de les fases de la vida en parella i fan una descripció del tipus: Familiarització: començament de la relació en què la unió es basa en l’atracció física i les similituds psicològiques. Desenvolupament: augmenta la dependència i es passa més temps junts. Continuació: compromís a llarg termini i unió ferma de la parella. És la consolidació per si mateixa, basada en altres valors, com la confiança. Deteriorament: aquesta fase, que no sempre es produeix, es caracteritza per la falta de satisfacció. Acabament, a on desapareixen la confiança, la intimitat i l’afecte, i no sempre implica ruptura. De vegades és un matrimoni que es manté pels fills o simplement s’extingeix a la mort d’un dels membres.
Arribats en aquest punt a mi m’agradaria situar-me en les fases de desenvolupament i continuació, ja que és aquí a on rau el secret de l’èxit i el bloqueig de les fases posteriors (deteriorament i acabament). Desenvolupar i continuar una vida de parella no tenen res a veure amb la renúncia i l’absorció. Hi ha moltes persones que, quan no estan en parella, són molt diverses, atractives i lliures i en el moment en què s’emparellen perden frescor, personalitat i autonomia, arribant fins i tot a la baixada d’autoestima, essència i identitat pròpia. Compartir la teva vida amb algú no vol dir renunciar a res ni sentir-te dominant ni dominat per ningú. Compartir està orientat a pujar escales, a créixer com a persona gaudint també de les contradiccions i desajustos que comporta ser diferent a l’altre. Jo he après molt de la meva parella i no perquè siguem iguals, ans al contrari, perquè hem sabut encaixar aquelles coses que ens diferenciaven des del principi i hem volgut construir el nostre projecte en comú a partir de les diferències i similituds que existeixen entre nosaltres. Discrepem i fins i tot ens distanciem en la manera de veure les coses però mantenint un respecte per l’altre, una admiració per la manera de defensar les nostres posicions, amb arguments i amb l’amor necessari per suportar la turbulència sabent que la base és ferma, única i profunda.
També hem après a enamorar-nos cada dia, de nosaltres i de les coses que ens envolten. Els nostres fills, les nostres il·lusions, les que són compartides i les que només són d’un dels dos. De vegades ajudar a assolir els anhels de la teva parella tot i que no siguin ben bé els teus fa que et sentis millor que no pas fer-ho només per a tu. Oferir-te als altres és molt gratificant sense perdre opinió i rellevància. Desenvolupar-nos i continuar fent-nos costat ens agrada mútuament i sabem que la cosa ha de mantenir-se sempre en aquest punt, en el moment que un dels dos no ho treballi o no ho senti d’aquesta manera passarem a la següent fase, la del deteriorament, de la qual ja és molt difícil tornar enrere, diria que impossible, tot i que conec molta gent que viu al costat de l’altre sense ser parella.
T’estimo amor.
