Detecto que hi ha pressa, molta pressa, per retocar la biografia de tota mena de personatges que han tingut importants i transcendents responsabilitats en el decurs de la nostra història contemporània. Es tracta d’arraconar/eliminar alguns capítols de la seva activitat pública que no interessen ni resulta convenient el seu coneixement. Sí, ja sé que em direu que tota la vida s’ha fet. Però manifesto la meva percepció que això esdevé una pràctica cada vegada més habitual dins la nostra societat.
En realitat estem sotmesos a un persistent i contagiós revisionisme que moldeja i retoca la trajectòria de nombrosos protagonistes. Tothom vol tenir un lloc complaent i ensucrat de cara a la posteritat. A la ciutadania no ens toca una altra cosa que ser molt curosos/crítics en tot el que ens volen vendre i molt receptius davant els coneixements i bons consells dels experts. Haureu vist com de quina manera més ràpida i subtil es pot passar de la malesa a iniciar el procés de "beatificació" del personatge de torn. Val la pena que no ens agafin ni distrets ni adormits. Llegeixo que Jordi Pujol ha fet una altra aparició pública -per descomptat totes ben planificades- per parlar d’aspectes de la seva obra de govern i evitant qualsevol referència al frau, l’escàndol i la corrupció familiars. A aquesta darrera posada en escena, li corresponia el tema del model mediambiental a Catalunya després d’haver parlat de sanitat i benestar.
No hi ha dubte que cal (auto)rehabilitar el personatge i vetllar perquè el lloc en la història sigui el més adient. Això no es fa de qualsevol manera ni en quatre dies. És una feina lenta, meticulosa i molt ben orquestrada. En qualsevol cas cada procés rehabilitador té la seva estratègia.
Vaig assistir, fa unes setmanes, a l’Escola Diplomàtica de Madrid, a la presentació del llibre coordinat pels professors Carlos Sanz i Zorann Petrovici "La Gran Guerra en la España de Alfonso XIII". Desconeixia els continguts de l’obra, per cert molt ben editada, i molt menys l’emplaçament on es formen els futurs integrants del cos diplomàtic del Reino de España. Una experiència singular. No em podia creure el que estava sentint sobre la figura del besavi de Felip VI. La presentació es va convertir en una contundent/descarada sessió hagiogràfica sobre la figura del rei Alfons XIII. No imaginava la seva sàvia precocitat ni que hagués fet tantes coses i tan interessants. Anava confós ja que l’identificava molt més amb el desastre d’Annual (1921), la complicitat amb la Dictadura primorriverista o amb aspectes més íntims i tronats.
No em podia creure tot el que estava sentint. La capital de l’Estat viu immersa en un fanàtic suport vers la institució monàrquica. No hi ha dubte que fou un exercici de rehabilitació, cec i multitudinari. Fa pocs dies visitàrem les dependències del castell de Peralada. El president Azaña hi estigué hostatjat abans de la seva estada a Can Barris (la Vajol). En la visita vàrem sentir un munt de vegades que el Sr. Miquel Mateu -"Mateu dels ferros"- fou un personatge d’unes condicions excepcionals per als negocis, l’art i la cultura. Home avançat en el temps i un veritable exemple per al món del mecenatge. Percebo que mai podrem agrair tot el que va fer i representar. Sense comentaris.
