El maig de 2019, en Jordi Ballart i Pastor guanyava les eleccions amb un projecte de nova política i, de justos és reconèixer-ho, ho feia sense pal·liatius, doblegant amb contundència el PSC i fent fora de l’escena política dos grups municipals (TeC i CUP), que en el mandat 2015-19 havien fet una política fidel a les ideologies dels seus partits, sempre amb rigor i amb molt de treball. La resta vam subsistir amb major o menor fortuna, però és cert que el projecte de Tot x Terrassa, liderat per en Ballart, va fer miques el tauler polític terrassenc. L’aclaparadora victòria de la nova formació es va basar, segur, en tres importants circumstàncies: la notorietat d’un candidat que ja havia estat alcalde i abans regidor de la ciutat, el desmarcar-se de les directrius d’un partit polític a l’ús i, sobretot, pel rellevant fet d’haver fet coincidir la sortida del PSC amb l’aplicació per part del Govern espanyol de l’article 155 de la CE.
El lector recordarà que, amb ocasió del 15-M, va ser generalitzada la crítica que aquell moviment havia sorgit de laboratoris de politòlegs o, perquè ens entenguem millor, de despatxos universitaris. A ningú s’escapa, vist l’actual endolciment d’aquell cridaner i vehement Pablo Iglesias (ara vicepresident en un pacte de govern fent societat amb un partit dels de sempre), que efectivament hom podia tenir sospites fundades en pensar que, des d’aquells laboratoris plens de gent amb una inqüestionable solidesa intel·lectual (com els senyors Errejón, Monedero o el propi Iglesias), van ser capaços de donar respostes estudiades a les inquietuds d’una població dolguda amb la classe política i decebuda amb un Estat que cada cop donava menys respostes a les seves necessitats.
Algun expert en sociologia hauria de veure-hi les similituds existents a la Terrassa del període de gestació de Tot x Terrassa, i que cal necessàriament ubicar-lo entre la segona meitat del 2017 i les eleccions municipals del 2019. Ballart i el seu entorn més proper, politòlegs ambdós de formació com Iglesias, Errejón i Monedero, van llegir astutament dues circumstàncies; que el terrassenc començava a estar fart dels partits polítics i que, al referèndum de l’1 d’octubre, més de 50.000 persones van votar a favor de la independència de Catalunya (amb la meitat s’és alcalde). A més, Junts x Catalunya, ERC, CUP i Primàries eren incapaços de donar a aquests 50.000 independentistes terrassencs una resposta d’unitat.
La barreja està servida per a algú que volia ser alcalde a tota costa; la notorietat d’haver estat batlle, i una bossa de vots enorme, la dels "indepes barallant-se entre ells". La resta es va coure al laboratori politòleg d’en Ballart. Conscient que CUP, TeC, ERC i PDeCAT estaven coent una moció de censura, va aprofitar-ho per prendre una decisió intel·ligent com poques; unir la ruptura amb el PSC amb el suport que aquest partit havia donat al 155, una unió que, si no anava acompanyada del coneixement de la realitat, convertia el nostre actual batlle en poc menys que heroi municipal, com així va ser.
I un servidor res no li qüestionaria si no fos perquè la pròpia acció i els discurs posterior han estat paper mullat; totes i cadascuna de les mocions presentades per Junts x Terrassa, en favor del reconeixement dels presos polítics o de denúncia de l’arbitrarietat del poder judicial espanyol, han estat rebutjades pel vot en contra de la majoria de regidors de TxT. La darrera i més flagrant, el no reconeixement d’una sentència del Tribunal de Justícia de la UE, un tribunal al qual haurien d’obeir totes les institucions dels països membres, i que deia que l’Oriol Junqueras havia de ser posat en llibertat. Aquella acció de trencar el carnet pel 155 va ser populisme interessat.
Aquest cap de setmana hem pogut copsar un altre acte de populisme del nostre alcalde; les ampes dels centres educatius Abat Marcet i França mostraven la setmana passada a tots els grups municipals la seva preocupació pel possible tancament per part de la Generalitat de les línies de P3. Just la setmana anterior, el batlle Ballart es reunia amb el conseller d’Educació i res no li mencionava a tal efecte. Un cop però les ampes d’Abat Marcet i França palesaven obertament la seva preocupació (sobretot en les xarxes socials), l’alcalde feia una declaració de suport institucional a aquells centres educatius. Cal destacar que per part de la portaveu de TxT se’ns feia arribar el text a les 16.38 del diumenge, tot demanant-nos la nostra adhesió, i l’alcalde ho penjava als seus comptes de xarxes vuit minuts més tard, fent ús, una vegada més, del rodet d’una majoria que no té miraments amb l’oposició, i que la menysté acte rere acte; la premsa se’n va fer ressò abans que la majoria de regidors. El batlle tenia pressa a calmar les ampes i minut que passa és minut que es perd. Una vegada més, en Jordi Ballart aplica la resposta per acció reacció, i per tant desproveïda de cap mena de projecte de ciutat; per això el 1er tinent d’alcalde, n’Isaac Albert, ja s’ha encarregat d’advertir-nos que el pressupost serà un pressupost viu i canviant.
El que no ens va explicar, segurament perquè ni ell ho sabia, era que ho seria per cobrir els capricis d’un alcalde que necessita que se’l conegui no per la virtut de les seves accions sinó pel populisme de les mateixes. Tant s’hi val si es tracta de posar música a les places, de passejar cavalls petits tirant de la corda a la festa dels Tres Tombs o de permetre que regidors de la seva formació insultin companys de Consistori, dient-los racistes o masclistes, sense badar la boca, però aquest populisme es comença a escapar de les mans al nostre alcalde.
