El llenguatge ferotge, verinós, forçat i fal·laç del temps fosc del nazisme i feixisme ha renascut i s’està estenent arreu sense complexos. Avui, el llenguatge -expressió del pensament i preludi de l’acció- torna a ser ferotge, verinós, fal·laç i forçat. Els amos d’aquest llenguatge són les extremes dretes, les quals empren estratègies massives de comunicació digital que consumeixen els usuaris. El seu llenguatge és una "neolingua" al servei de la desinformació i de l’adoctrinament. Un estudi fet per la Universitat Jaume I (Castelló de la Plana, 11-05-2019) titulat "Estratègies narratives audiovisuals de desinformació a YouTube de la nova extrema dreta europea" -inclou VOX- informa sobre aquest discurs desinformatiu i adoctrinador, els trets principals del qual són: mirada xenòfoba -la immigració com a problema principal, predica la supremacia nacional en apel·lar a les arrels identitàries del poble, els problemes econòmics són causats pels immigrants, els partits democràtics són acusats de traïdors i d’enganyar els ciutadans en connivència amb els mitjans de comunicació tradicionals, genera un enemic comú a qui odiar… És una narració, l’eix més significatiu de la qual és generar la por, agitar les emocions i passions.
I tot i així, els voten! Parafrasejant la filòsofa Hannah Arendt penso que el subjecte ideal d’un règim antidemocràtic, nazi, feixista o totalitari no és el neonazi convençut ni el neofeixista convençut, sinó les persones per a qui la distinció entre els fets i la ficció, i la distinció entre la veritat i la mentida, ja no existeix. ¡Que fàcil és adoctrinar les persones per a qui les paraules poden significar qualsevol cosa, les idees són bitllets falsos, els valors no tenen valor, els fets són ficcions i la veritat, una quimera! El totalitarisme ja ha tret no només el cap, sinó mig cos, i les democràcies callen o encara no han sabut construir el discurs que "conforta" davant del discurs que "confronta". Sovint s’afirma que la fortalesa de la democràcia rau en el fet que hi cap tothom, fins i tot els seus enemics, els quals, malèvolament, la utilitzen per destruir-la. Certament, la fortalesa de la democràcia és ser tolerant amb els intolerants. Tanmateix, si no hi parem compte, aquesta fortalesa podria arribar a ser la seva feblesa.
Karl Popper a "La societat oberta i els seus enemics" presenta "la paradoxa de la tolerància" i afirma que "si una societat és infinitament tolerant, acabarà essent destruïda pels intolerants". La paradoxa de la tolerància ens diu que l’excessiva tolerància anul·laria la pròpia tolerància. Això implica que la tolerància té límits, que no tot és tolerable. Per a Popper, la tolerància és un bé que cal protegir. Ara bé, defensa el dret a prohibir, per tal de conservar-la, les concepcions extremadament intolerants; altrament, els intolerants substituiran l’argumentació racional per l’ús de la força física, dels punys i de les armes. J. Rawls a la "Teoria de la Justícia" defensa també que la tolerància raonable és la primera virtut que la democràcia ha de fomentar en la ciutadania. Tolerar implica l’exigència de transigir respecte a quelcom que considerem intolerable. La paradoxa -la contradicció- es reflecteix en el fet que se’ns imposa una exigència d’haver de fer una acció que és contrària als meus judicis, a les meves creences. Ara bé, per a Rawls l’actitud tolerant té un límit: eximir la democràcia de l’exigència d’haver de tolerar grups intolerants que amenacen destruir els valors inclusius de la convivència.
Quina és la vacuna que ens pot protegir als demòcrates, als tolerants, del virus ultranacionalista i de la passió patriòtica? Més enllà de passaports concrets i nacionalismes exclusius, és sentir-nos habitants d’un territori on no tinguem l’exigència d’estimar cap col·lectiu, ni cap país, ni cap pàtria, ni res semblant, sinó la llibertat de practicar l’únic gènere d’amor inclusiu que val la pena: l’amor a les persones de carn i ossos.
