Aviat -falten tres mesos- farà un any que hi ha nou govern municipal. I, per bé que procuro estar informat d’allò que duu a terme -amb els recursos propis d’un ciutadà qualsevol-, he de dir que de tot el que ha passat només recordo incidents vinculats a les polèmiques entre els propis membres del Consistori. Això, és clar, i algunes de les accions que tenen a veure amb el fons de les campanyes que van fer els partits guanyadors centrades en el que en podríem dir l’agenda mediàtica dels temps que vivim: els debats animalistes, les polítiques de gènere, els temes ambientals i de sostenibilitat, les retòriques tecnològiques -això de les smart cities, per exemple- i alguns conflictes en temes de serveis educatius o sanitaris la resolució dels quals, en molt bona part, recauen en altres nivells administratius.
En aquest sentit, no és just criticar un govern que s’ha dedicat a tractar allò pel que va ser escollit. Quan hagi passat l’any, però, sí que caldrà fer balanç de l’efectivitat de tantes declaracions i plans de govern, tenint en compte que no es tracta de polítics acabats d’arribar a l’administració local, sinó que tots ells ja tenien experiència de govern, ja sabien quin pa s’hi dóna, quins obstacles podien trobar i quins marges d’actuació tenien. En ocasió d’aquest primer balanç que hem d’esperar dels partits de govern, tant de bo sigui possible un debat aprofundit, lluny de les habituals demagògies i partidismes més que previsibles. I, si fos possible, no tan sols entre els partits al govern, sinó també amb els que van quedar fora i amb altres agents socials de la ciutat.
Tanmateix, des del meu punt de vista, la part fosca d’aquests primers mesos de govern, o si es vol el buit més gran, és tot allò referit a la creació de riquesa. És a dir, més enllà d’aquesta agenda mediàtica de moda que alimenta una concepció clientelar de la política -allò tan frívol i irresponsable de "els polítics hi són per parlar del que importa al ciutadà"-, és obvi que cap política social, ambiental o del que es vulgui no es pot dur a terme sense que es resolgui allò que va primer: l’economia. És a dir, l’empresa, el comerç i els serveis i, en definitiva, els llocs de treball. Passa, però, que les eleccions es guanyen posant el carro davant els bous. És a dir, primer prometent en què es gastaran els recursos públics, i només en segon lloc, si és que se’n té cap idea concreta, explicant com s’obtindran més enllà, és clar, d’apujar els impostos.
La política clientelar sempre ha estat efectiva, a Terrassa i arreu. Els primers anys dels nous ajuntaments democràtics es va canalitzar, sobretot, a través de les associacions dels barris més empobrits que, objectivament, necessitaven més atenció municipal. I ara el clientelisme és més sofisticat i va lligat a noves organitzacions amb capacitat de pressió sobre les administracions públiques. La pregunta, però, és què passa amb el món econòmic, amb les empreses i els comerços -emprenedors i empleats o, dit en els termes antics, amb patronals i sindicats-, i on és la seva capacitat també d’establir una agenda pública capaç de pressionar amb eficàcia els governs i tornar a posar els bous davant del carro.
En definitiva: sabem si el govern municipal té algun gran projecte de desenvolupament econòmic sòlid i de futur per a la ciutat que pugui garantir feina per al més gran nombre de terrassencs per als propers anys i aportar recursos al mateix Ajuntament? Sabem com s’atendran totes les demandes de més, i més, i més serveis? Necessitem respostes.
