Llegeixo, entre la més absoluta conformitat i notòria sorpresa, que la darrera guanyadora del Premi Literari Biblioteca Breve, Raquel Taranilla, fa unes evidents i justes referències al món dels professors associats universitaris. No puc parlar de l’obra, "Noche y océano", malgrat que el seu argument sembla prou suggeridor. No tinc més dades que les notes de premsa aparegudes amb motiu del veredicte d’aquest darrer premi de novel·la. SÍ que puc dir alguna o moltes coses sobre el món dels professors associats per la meva llarga i dilatada experiència.
De tant en quan algú en fa recordança, malgrat no existir massa intenció de millora i transformació, d’aquesta categoria docent universitària. Celebro que aquest perfil universitari sigui protagonista, a mode de denúncia, per part d’una novel·la que promet ser molt exitosa. El professor associat forma part, més enllà de nivells, hores i complements, del darrer esglaó de l’escala universitària. Si féssim algun paral·lelisme amb el món militar estaríem parlant de soldats rasos i d’algun caporal despenjat per culpa o gràcia d’alguns incentius que no són altra cosa que una trista i maquillada almoina. La gran paradoxa d’aquest col·lectiu és que nodreix un percentatge elevadíssim de les universitats del país a canvi d’uns sous miserables i d’uns requisits que descol·loquen propis i estranys. Ho sento però estic/estem en condicions d’afirmar, no és cap descoberta, que el món dels associats aguanta en bona mesura un sistema universitari que reivindica des de fa temps un canvi contundent en el seu finançament, promoció professional i gestió de recursos.
La paradoxa de ser el pal de paller a canvi d’uns sous miserables ve revestida d’uns ornaments del tot peculiars i descoratjadors. El veritable associat compagina la seva feina principal amb la tasca universitària. La primera cobreix la Seguretat Social i la segona li reclama docència i recerca com a qualsevol altre rang de l’esglaonat docent. No hi ha d’altre camí que fer un munt d’hores per donar resposta a unes exigències que d’altri poden enllestir en un parell de dies de presència i despatx. Les hores lectives/dedicació són menors però el temps esmerçat és molt gran si es vol sortir d’aquest pou i emprendre una trajectòria universitària com Déu mana.
Com diu l’escriptora hi ha associats que fan tota mena d’oficis per respondre al requisit bàsic d’una feina principal que és la que paga els requisits legals. A partir d’aquí el panorama és divers i prou galdós. Això ens porta al soterrani i al submón d’aquesta història -planta menys 1- amb tota la processó d’associats falsos i pseudocontractes que genera aquest marc d’extrema precarietat.
Aquí trobarem tots els papers de l’auca. L’associat que cerca desesperadament, entre amics i familiars, un contracte extern per mantenir la seva situació fins a l’associat que és objecte d’algun tripijoc departamental per renovar un any més el contracte. En qualsevol cas i situació, l’exigència i el compromís per part dels implicats hauran de ser els mateixos. La renovació anual del contracte sempre penjarà d’un fil que es pot trencar en qualsevol moment, en circumstàncies que poden defugir de qualsevol lògica i/o per culpa d’una burocràcia impregnada d’una escandalosa amnèsia. C’est la vie.
