Sempre intento fer l’exercici d’entendre i racionalitzar per què les persones humanes som capaces de canviar els nostres posicionaments i els nostres arguments en qüestió de petits intervals de temps. A més considero que tenir cintura a l’hora de poder defensar les coses en què creiem és força adient per poder moure’ns en paràmetres d’assertivitat, entesa i convivència. La rigidesa ens porta a ancorar-nos i bloquejar-nos en situacions estèrils que acostumen a distanciar-nos d’una vida fàcil i harmònica.
Per tot això sostinc que una persona avui pugui defensar el blanc com el seu color favorit i passades unes hores pugui escollir el negre com a eix de la seva vida, som així de volàtils. Estudiar les emocions, els canvis d’estats d’ànim i sobretot el funcionament del cervell ha fet que em converteixi en una persona més moderada, comprensiva i fins i tot sàpiga encaixar amb una certa solvència aquelles qüestions que disten molt de les meves creences, valors i pensaments, fent gran una xarxa d’entesa equilibrada i equànime.
Ampliar el focus de la tolerància et fa més ric i just com a persona, més cabal i dialogant a l’hora que sobri i mesurat.
Tot i així repassant algunes paraules i també imatges d’alguns polítics m’ha estat impossible comprendre quins són els pilars morals que suporten que una persona (vicepresident del "gobierno" o no) pugui afirmar que ell mai viuria en un xalet separat de la població, per tot el que això comporta d’allunyament de la realitat social, i acabi comprant-se’n un de 600.000 euros en un zona privilegiada per gaudir amb la seva família dels avantatges que, segons ell, això li ofereix.
Em costa veure com ha de funcionar el cervell de persones que són capaces de dir d’algú altre que és un racista, segregacionista i xenòfob i després donar-li la mà i compartir amb ell espais de diàleg. Segurament la classe política en general són persones que han estat educades en l’art de la comunicació des d’una vessant del continent, de l’embolcall, del que queda bé i no pas des de la contundència i realisme del contingut, de la veritat de les coses. Política i veritat no poden anar de la mà i d’això hem de ser conscients tots els que cada vegada que se’ns demana anem a dipositar el nostre vot en una urna.
L’única veritat que interessa als polítics és la seva, aquella que els permet fer de les paraules i la seva posada en escena una manera de viure escrupolosament a costa dels interessos de la resta de conciutadans. Conec molts polítics, la majoria de l’administració local, que són esclaus de les seves paraules per la seva honestedat i credibilitat, però queden amagats per les històries de vergonya que dia rere dia veiem augmentades en l’aparador de la política nacional i estatal. Aquella alcaldessa preocupada per l’esvoranc del seu poble que no la deixa dormir a les nits queda anul·lada i situada en el mateix cistell de l’opinió pública que un president del "gobierno" camaleònic, un conseller matusser, un ministre mentider o un comissari europeu que utilitza el llenguatge com una eina enverinada per dir estupideses sobre el canvi climàtic des de la seva posició de confort aconseguida quan en una de les seves portes giratòries guanyava més de 300.000 euros anuals a l’empresa privada.
La veritat té moltes cares, és cert, però la cara dura que mostra en el món de la política fa que cada vegada més em plantegi quedar-me a casa quan se’m demani el meu vot, estic arribant a la conclusió que voti o no ells continuaran fent el que els doni la gana.
