Semba que, a Terrassa, la qüestió del benestar animal -i perdoneu l’acudit fàcil- portarà cua. El dit “benestar animal” la setmana passada va causar un gran daltabaix només en començar el ple municipal, i no per la part substantiva del que s’havia de votar en què tots estaven d’acord, sinó per l’exposició de motius. Res: que PSC i Cs, d’una banda, i TxT i ERC, de l’altra, van acabar com gat i gos, sigui dit amb l’aval de la frase feta sense cap intenció denigratòria cap a aquestes dues espècies.
Potser abans de seguir, i per evitar malentesos, he de dir que sóc d’una generació que vam tenir una educació moral que ja contemplava el respecte pels animals. Un dels llibres més moralitzadors i bonics alhora que conec era el “Sis Joans”, de Carles Riba. Magníficament il·lustrat per Josep Narro, s’hi exposaven sis casos de mala conducta moral i la seva correcció. Editat per primera vegada a Sabadell el 1928, jo tenia -i tinc- la segona edició publicada a Barcelona el 1951. En una prosa extraordinària, una de les sis històries es titulava “Joan que turmentava les bèsties”. No explicaré la història: només diré que el malson que va viure el tal vailet a causa de la revenja de les bèsties a qui molestava no sé si ara no causaria un estrès emocional insuportable a les criatures que el llegissin. En definitiva: que mai no se m’ha acudit fer mal a cap bèstia, ni grossa ni menuda.
Però tornem al cas que ens ocupa. Tot ve de la preocupació per l’estrès dels èquids que participen al tradicional Tres Tombs. I diria que es parteix d’una mala comprensió del que és l’estrès. D’entrada, l’estrès és beneficiós per als animals -inclosos els humans-, perquè ens assegura la supervivència en moments de perill i ens permet reaccionar davant situacions d’amenaça. El problema, en tot cas, es produeix si aquest estrès és excessiu o llarg en el temps. La pregunta, doncs, no és si les bèsties dels Tres Tombs van estressades, perquè malament si no tinguessin aquesta capacitat de resposta biològica, sinó si és excessiva. I, tenint en compte d’on venim, quan aquestes bèsties treballaven al camp o transportaven embalums pesants de veritat, tot fa pensar que la vida d’ara, si tinguessin memòria històrica, els semblaria regalada. I, deixeu-me afegir que, vist com i on han de viure alguns animals dits també de companyia (una denominació autocentrada en l’amo i denigratòria de l’autoestima de l’animal), em demano si gossos, gats i altres bèsties que poblen els nostres petits pisos no estan sotmesos a un estrès encara més gran i continuat que els ases i cavalls dels Tres Tombs.
Ara bé, el problema ha esdevingut polític quan s’ha convertit el “benestar animal” en un dels grans eixos del govern municipal, amb regidoria inclosa, al costat d’altres temes que també són de molta rellevància mediàtica com el gènere o la sostenibilitat ambiental. No és la primera vegada que la ideologia política deixa de marcar l’agenda informativa, sinó que és l’agenda mediàtica la que configura els programes electorals. I, llavors, de la preocupació per l’estrès animal a les festes populars, es passa a estressar -sense veterinari de guàrdia- tot un Consistori empès a fer l’animalada -perdó- de veure qui es posa la medalla més grossa.
A mi, que quan treballo en públic també m’estresso, espero que el govern municipal no em vulgui posar cap mesurador per protegir-me. Necessito estar estressat per fer bona feina. I torno a demanar disculpes per si ofenc alguna sensibilitat animal, però hi ha picabaralles que em recorden l’àvia quan deia que qui no té feina el gat pentina. I mira que, de feina, n’hi ha!
