Les Fonts és un espai singular i podríem dir que complicat de mena. No és a dintre ni és a fora, no és barri ni és poble, ni urbanització ni nucli urbà i està travessat longitudinalment per una via fèrria, una riera i una carretera d’altíssima ocupació, que es podria desocupar amb la supressió del peatge de la C-16. El que arrodoneix la peculiaritat és que pertany a dos municipis diferents: Terrassa i Sant Quirze.
Espais com les Fonts són sempre complicats de gestionar, perquè, no només han de compartir serveis, sinó que s’han de dimensionar i planificar pensant en els dos nuclis. Per exemple, els veïns de les Fonts de Sant Quirze van al metge a Can Parellada i la meitat d’alumnes de l’escola Pilarín Bayés, que és de Sant Quirze, són residents a les Fonts de Terrassa.
En un nucli tan divers és normal que es generi controvèrsia si els alcaldes dels dos ajuntaments anuncien que s’inicia un procés d’annexió a Terrassa de la part que fins ara pertanyia a Sant Quirze. I el problema no només és una qüestió de sensibilitat territorial sobre pertànyer a un municipi o a un altre, sinó que es barregen sensibilitats i interessos dispars que generen dubtes i confusió: valor cadastral dels habitatges, qualitat dels serveis, pressió fiscal… i l’escola, segurament l’element nuclear de la cohesió dels dos les Fonts. El projecte educatiu és un referent de qualitat al barri i existeix una enorme preocupació perquè l’agregació l’afecti negativament.
Els dos municipis sabran com gestionar la situació, tot i que igual no han començat tan bé com pensaven. Sembla que l’anunci públic fet pels alcaldes no va anar precedit d’una informació que advertís el veïnat. Segurament ha estat un excés de confiança, perquè les converses per portar a terme aquest projecte són realment antigues i el mateix Jordi Ballart, quan va ser alcalde del PSC a Terrassa, també va mantenir converses amb Sant Quirze i existeix de fa anys una mesa bilateral. Però els veïns ara s’ho veuen a sobre i volen, almenys, informació i participació.
A Terrassa vam viure un episodi similar amb l’aplicació dels canvis de circulació al centre de la ciutat. Una assemblea veïnal a la Biblioteca Central va reconduir les protestes i l’experiència ha fet que els següents canvis viaris a la ciutat s’endarrereixin i es faci un esforç informatiu previ per evitar la reacció adversa dels ciutadans. A les Fonts parlem de quelcom més que d’un canvi de vialitat i la divergència és manifesta i, en alguns casos, enquistada. Els dos ajuntaments hauran de treballar molt i amb intel·ligència per fer coincidir interessos i voluntats.
