Opinió

El problema de Terrassa: la desigualtat

Malauradament, la política actual, i el funcionament informatiu que ens ha portat aquest sistema, amb les "fake" o mentides diàries, amaga o invisibilitza el gran problema de la nostra societat. I ara que s’han publicat noves xifres "esfereïdores", Terrassa com a tercera ciutat de Catalunya no es pot escapar a aquesta veritat, per molt mal que faci.

Es parla molt d’habitatge, últimament, perquè és una de les greus conseqüències d’aquesta desigualtat. De totes formes hi ha molta desinformació amb aquest tema, s’amaga molta informació que no interessa. I els primers, el govern local de la ciutat, que amb això segueix la mateixa línia que tots els anteriors (nefasta).

I, per exemple, el PSC, ara que no té obligacions de govern, podria fer un acte d’honestedat i explicar a la ciutadania que en part, i de manera molt important, el dret a l’habitatge es vulnera a Terrassa, cada dia, per culpa de les pèssimes polítiques fetes per ells, durant els mítics anys de la bombolla, on, en lloc de preveure el futur i pensar a fer més habitatge social, es van dedicar, amb connivència i manca de responsabilitat política, a afavorir l’empresariat especulador del "totxo" perquè s’enriquís, sense límit, i convertís Terrassa en una mena de "Chicago" (segons paraules d’un antic regidor socialista d’Urbanisme que prefereixo no anomenar) i per què? Perquè després passés el que està passant ara.

Trist, molt trist (després demanen que s’apliquin articles com el 155 de la CE, i a ells quin els hauríem d’aplicar per fer justícia, per exemple, a tanta gent que no té sostre, perquè el perd al no poder pagar el lloguer tan alt, que fixa aquest mercat que ho controla tot, davant la covardia dels nostres polítics? (A Terrassa no hi ha pisos socials perquè l’Ajuntament està endeutat per mala gestió i no te capacitat.)

Desigualtat social que arriba a tots els àmbits de la ciutadania. Pe exemple al treball, quants treballadors no arriben als mil euros?

No passa res que a Catalunya i a Terrassa hi hagi pobresa assalariada, el 16,6% , 575.000 treballadors que no arriben a final de mes, mentre les empreses de l’IBEX-35 al 2019 declaren uns beneficis nets de 26.087 milions.

Penseu que en una empresa com Prosegur (segur que teniu amics o familiars a la ciutat que hi treballen) la diferència salarial entre el màxim directiu i la nòmina mitjana és de 431 vegades; a Inditex, de 385 cops, i a ACS, de 271 vegades. Mentre, la nova ministra de Treball diu que no es poden trencar les "regles del mercat".

Per un altre cantó, Oxfam-INTERMÓN ens diu que 2.153 multimilionaris acumulen al món més riquesa que 4.600 milions de persones. El 2017 l’1% dels rics espanyols ja posseïa el 25,1% de la riquesa total de l’Estat. A Catalunya, el 20% més ric de la societat catalana disposa de 5,2 cops més que el 20% més pobre (a Terrassa en tenim uns quants d’aquests, per cert).

Davant la voracitat desbocada dels mercats, la recuperació social és un miratge (ni governs d’una determinada esquerra podran) i no ho dic jo, sinó les xifres de risc d’exclusió social, 1.831.000 persones, el 24,5% de la societat catalana, està en risc d’exclusió social. Bé, el panorama és aquest, i a Terrassa no se’n parla. Només en parlem pel Gran Recapte per exemple, on es diu el bé que fan aquests aliments recollits de forma "caritativa" per netejar consciències, abans de la gran festa consumista del Nadal. Però en canvi no es parla, per exemple, de forma crítica, del veritable Gran Recapte de la banca que va suposar 65.725 milions d’euros.

Què diu doncs aquest 30% de terrassencs i terrassenques que viuen en la precarietat. No s’hauria de posar en qüestió aquest sistema neoliberal amb el seu nou argumentari classista, ultra o patriarcal, culpabilitzant i criminalitzant, contínuament, de tot, els pobres, les dones, els immigrants, els exclosos… (El 51,7% de les dones immigrants extracomunitàries estan en risc d’exclusió social.)

És que hem oblidat ja que existeixen l’ètica, els principis, els valors, els DDHH?

Com hi fem front? Doncs cal dir ben fort que la desigualtat és una decisió política, premeditada, deliberada i continuada. El canvi no està en els governs, perquè el sistema neoliberal els ha tret a tots aquesta capacitat de poder modificar les coses.

Cal humanitzar i civilitzar l’existència en comú, a partir dels valors i DDHH i pensar seriosament com ho hem de fer. Prou impotència i frustració política! Potenciem l’autotutela comunitària de la solidaritat en xarxa i de l’autodefensa de- mocràtica. Construir des de baix, amb fonaments perquè no ens ho destrueixin quan arribi a dalt.

Per tant, ens veiem al carrer, conciutadans i conciutadanes!

To Top