Mireu, en totes les societats occidentals, democràtiques, existeix un abisme entre el poble i els polítics, sobretot a l’Estat espanyol, teòricament un Estat que presumeix de democràtic.
Actualment la política podria ser entesa com l’activitat dels qui procuren obtenir el poder, retenir-lo o exercitar-lo per a unes finalitats vinculades amb l’interès del bé de la població.
Però clar, i si no és així, i si no és pel bé de la població, sinó pel propi?
Podem assegurar que el que fan és pensant en el bé comú?
Hem investit Sánchez a canvi de què?
Una consulta?
Una consulta per a què?
Imaginem que la consulta és sobre la independència, i surt que sí, que la majoria dels catalans vol la independència, de què coi serveix això si no és vinculant?, de què coi serveix si diran: “Ahora debéis convencer a los demás partidos españoles” i seguidament demanaran reformar la Constitució amb un procés eternitzant, i finalment haurà de ser ratificada per tots els espanyols.
I si es donés el cas que passa tots els tràmits al final traurien el seu últim cartutx, el Constitucional.
Per què hem de seguir perdent el temps, si el que passarà ja sabem què és?
No podem tornar a caure en l’engany de la consulta trampa i tramposa.
El TC ho posarà en suspensió, passaran quatre anys i tornaran aquells que odien Catalunya, i tots els pactes els desfaran perquè les lleis, normes i pactes els fan i desfan quan els dóna la gana.
Si tenim l’experiència històrica!
De què li va servir a l’avi Macià renunciar a l’Estat català?
De què li va servir ser fidel a la República espanyola, si al final ens van treure tot el que havíem pogut guanyar i vam acabar molt pitjor?
Com no poden veure les forces independentistes que primer cal fer efectiva la independència i després negociar!
Que no veuen que només podrem estar protegits i segurs sent un Estat independent?
Sabeu per què no tenen pressa, sabeu per què poden esperar, perquè cobren, si el seu sou depengués de la independència o pensessin que els poden il·legalitzar ja correrien, però, com que no és el cas, tranquil·litat i calma.
I la gent ho hem d’entendre, és complicat, ens diuen.
La gent té pressa, la gent està farta d’esperar i rebre, no podem estar permanentment mobilitzats tenim fills, família… Primer fem efectiva la independència, i després ja negociarem les condicions de la separació, tant de bo unes bones relacions, però si no cadascú a casa seva i tan tranquils. Ningú ens podrà imposar res, ningú podrà fer entrar les seves tropes a atonyinar-nos quan no siguem obedients i no fem el que el vol l’amo, perquè serem lliures, lliures!, i la llibertat és el bé més preuat de qualsevol país.
La gent creu, o vol creure, que les eleccions, els referèndums, etc., són la democràcia en actiu, però les eleccions i els referèndums són una consulta de l’àmbit oficial a l’àmbit privat. Allí no intervé l’àmbit públic i democràcia vol dir poble fort o força del poble. I perquè hi hagi democràcia ha d’existir el poble, que no estigui massificat, que estigui informat, que pugui debatre les qüestions lliurement i que els debats portin a consensos i aquests consensos siguin obeïts, mani el polític que mani.
Quan sento que aquí, a Terrassa, als cants dieu: “Ho tornarem a fer millor”; millor de què? Nosaltres no vam mantenir les escoles obertes? Molta gent no va rebre cops per votar, no vam guanyar? No vam participar quasi tres milions de persones que això no es diu! No ho diu ningú això de la participació re-al!
Nosaltres ho vam fer tot, i més, nosaltres ho vam fer molt bé, no som pas nosaltres qui ho hem de fer millor, són els que tenien la responsabilitat de culminar qui ho havien de fer millor!
No ens sentim derrotats, no ens sentim culpables, l’1-O va ser el poble qui es va posar davant dels policies, i va obeir el govern català, menystenint l’autoritat de l’Estat espanyol. D’aquesta radical autoritat del poble, que és a la base de tot poble madur, emancipat i decidit a autodeterminar-se, se’n diu “demòtica” (autoritat directa del poble) i és contrari a la “política” (autoritat de representació delegada).
Que cap govern ni cap institució torni a dir que són ells qui convoquen i que en són els responsables, aquí està el nostre error, el gran error, l’error del 9-N i de l’1-O, i no és cosa dels governs i institucions l’alliberament d’un poble, és el mateix poble qui s’empodera i n’és el responsable, la iniciativa la pren el poble, la sobirania resideix en el poble.
No ens han d’autoritzar, som en tot cas nosaltres qui els hem de donar permís delegant-ne la responsabilitat.
Però això s’ha d’acabar, cal que canviem el xip, al delegar la culpa en les institucions aquest empoderament del poble es va perdre, érem tres milions de culpables, i contra tres milions de culpables no podien fer res, ho sabien i ens van frenar.
Per tant no és que ho tornarem a fer, ja ho vam fer, ara ho rematarem perquè cal que prenguem la iniciativa.
Des de la política no podrem canviar la situació perquè la política respon a interessos privats, no col·lectius, cal que canviem els marcs mentals, cal que expliquem al poble què és la demòtica perquè ja ho està fent, i cal que trobem representants demòtics que no estiguin per defensar interessos privats i de partits, sinó del col·lectiu popular.
I permeteu-me acabar amb unes frases d’en Xirinacs:
“Ara és el moment que els nostres partits, sindicats i institucions escoltin la nostra veu, una veu realment ferma i sincera.
Vosaltres partits, ficats en el laberint, que no porta enlloc, del sistema legal actual i amb un sistema de finançament que propicia la corrupció, sereu capaços de girar un trist full de la història on els polítics s’han dedicat a impedir i suplantar la voluntat del poble, sereu capaços de caminar cap a dies millors, sereu capaços d’obeir la voluntat del poble?”.
