Aquesta setmana hem sabut que l’equip de govern alenteix la seva “revolució verda” al centre de la ciutat. Era inevitable. Les arrencades de cavall solen acabar en parades de burro. De fet, la terminologia emprada per a tot plegat ja feia visibles les contradiccions de com s’actuava. Si proposes una “revolució” per “pacificar” el centre, alguna cosa no quadra. Les revolucions més aviat provoquen conflictes. I, si el que vols és fer més pacífica la mobilitat, llavors et cal actuar amb més prudència i menys arrogància.
Que quedi clar que sóc molt partidari de la reducció de la circulació de vehicles contaminants a la ciutat, especialment a les zones de més concentració als carrers pensats per quan s’anava a peu o en carro. I, encara més, crec que la complexitat actual en la mobilitat necessita amb urgència criteris i mesures que hi posin serenitat, abans que un dia d’aquests no arribem a les mans. Però, dit això, també sóc molt partidari que més que no pas seguir criteris de propaganda política s’actuï amb la màxima racionalitat per evitar els efectes no esperats d’unes decisions precipitades.
I per racionalitat, en aquest cas, entenc que, abans de limitar, tancar, prohibir i començar a canviar el sentit de la marxa a determinats carrers, cal tenir-ne molt en compte les conseqüències. Així, cal pensar si fer de cop i volta el centre encara més laberíntic serà realment dissuasiu o si no generarà més col·lapses. És el cas de la impossibilitat d’anar del carrer de Topete cap al Cementiri Vell, cosa que col·lapsa la plaça del Doctor Robert i l’avinguda de Jacquard. Cal preveure que, si es vol reduir el trànsit en una àrea determinada, primer cal haver posat en marxa les alternatives, com ara tenir aparcaments en els punts d’entrada a les zones restringides, i no després, ni que això signifiqui retards en posar els obstacles. Posem per cas, caldria estudiar la reobertura al públic del pàrquing subterrani de l’antic edifici de Caixa Terrassa -ara BBVA- com s’havia acordat en el moment de la seva construcció, cosa que, a més de facilitar l’anada als espectacles del mateix Centre Cultural, limitaria l’entrada en vehicle al centre des del nord. En fi: no en sóc expert, però en sóc víctima.
Ara bé, si es vol pacificar el centre -compte a si no cal pacificar també altres zones de la ciutat!- avui dia els conflictes més greus els presenten els nous vehicles que, si bé no són contaminants, sí que creen malestar i perills constants. Parlo, és clar, de bicicletes, patinets, monopatins i altres modalitats que arribaran. És estrany, per no dir escandalós, que sigui més fàcil canviar el sentit dels carrers, posar-hi senyals, pintar senyalització horitzontal i destinar policia que es compleixi que no pas redactar una simple normativa que posi ordre a la circulació d’aquests nous vehicles per fer-los compatibles amb el pas dels qui van a peu. Perquè, en aquesta qüestió, sí que hi ha una revolució, i sí que hi ha molta tensió. I si no s’arriba al conflicte obert és perquè el vianant mostra, de moment, una actitud resignada. Però que un dia d’aquests, i accidents a part, si a algú se li acaba la paciència, la paciència s’acabarà.
Educar, informar, garantir la seguretat del vianant i oferir alternatives que facilitin la mobilitat han d’anar primer que no pas posar obstacles. Vull dir que no es pot fer la revolució i pretendre que això pacifiqui res. L’ordre ha de ser just el contrari: primer pacifiquem, i aquest serà el fonament de la veritable revolució que ens cal. Cal posar davant la consciència que no pas la coacció.
