De vegades la vida ens fa regals, no massa sovint, no fos cas que ens hi acostuméssim, però ens en fa. Un dels que a mi m’ha fet és tenir la possibilitat de tenir de mestre i d’amic Alberto Blecua. A les seves classes sobre el Quixot és on he après més literatura i, sobretot, on vaig entendre què era això de la filologia, un nom que apareixia en el títol de la carrera a què m’havia matriculat. Un filòleg no és més, ni menys, que algú que posa en context les coses -els textos- perquè es puguin entendre millor. L’Alberto arribava a classe, obria el Quixot per una pàgina qualsevol i començava a llegir; de cop i volta reia i s’aturava, ens mirava i ens preguntava: “¿Ustedes no saben de qué me estoy riendo, verdad?”. I tot seguit ens explicava per què un determinat passatge que a nosaltres no ens feia riure especialment per a la gent coetània de Cervantes havia de ser hilarant. De vegades era una expressió, una frase feta, un pensament de Cervantes el que desencadenava la seva erudició, capaç d’evocar-nos tot un món, de dibuixar-nos amb contorns precisos aquella Espanya del Segle d’Or. Entre lliçó i lliçó ens feia recomanacions tan sàvies com aquella que li va fer a una alumna que li va dir que no havia pogut llegir les lectures que ell ens havia posat perquè tenia molts exàmens: “Si los estudios les impiden leer, dejen los estudios”. Mai no he tornat a veure un professor tan carinyós amb els seus alumnes, tan dedicat a ells i a la vegada tan rigorós en la feina i tan sever amb els que li volien fer perdre el temps amb el que a Girona en diuen “collonades”.
L’Alberto Blecua era d’esquerres però no era militant de cap partit, una mica com la meva mare, que creu en Déu però no en l’Església… Quan li vaig explicar que deixava la filologia per anar a treballar a la Diputació em va dir: “No olvides nunca que el fin del servidor público es defender el bien común”. M’ho va dir entre whisky i whisky perquè les nostres converses, un cop deixada la Facultat, sempre van ser al voltant d’un vas de whisky. Com una de les últimes vegades que el vaig veure, que em va impressionar profundament perquè em va fer entendre que aquest país se n’anava a fer punyetes irremissiblement. En aquella ocasió em va explicar que la seva filla i el seu gendre s’havien instal·lat a Centelles, el seu gendre, sevillà, va guanyar una plaça d’institut a Gurb i va ser regidor del PSC a Centelles.
El dia de què estic parlant, l’Alberto m’explicà que el seu gendre i la seva filla s’estaven pensant d’anar a viure a Sevilla perquè l’ambient a Centelles, però sobretot a Gurb, se’ls estava fent irrespirable -eren els anys àlgids d’això que hem vingut a anomenar el procés. L’Alberto no entenia que una societat en què s’havia sentit integrat des dels 18 anys, quan va arribar de Saragossa, ara expulsés la seva filla i el seu gendre i, el que per a ell encara era pitjor, els seus néts. La seva desolació, la seva incomprensió profunda davant del que li tocava viure -els professors d’universitat estudien tant que no perden mai un punt d’ingenuïtat-, em va fer entendre, potser més que cap altra cosa, el desastre a què ens estàvem abocant si gent com Alberto Blecua, que tant s’ha arrelat en aquest país, que tant ha fet per la seva cultura, que tant ha fet pel seu ensenyament mitjà -forjant docents sòlids, escrivint rigorosos llibres de text-, no se sent a casa seva en el lloc on ha viscut durant els darrers seixanta anys.
Amic dels seus amics, però sobretot dels seus deixebles amb qui sempre es produí amb una generositat extraordinària, ens ha deixat aquesta setmana i amb ell tinc la sensació que se’n va tot un món, un món en què era possible que algú que es volia especialitzar en filologia catalana se sentís deixeble d’un especialista en literatura espanyola perquè els unia, salvant les distàncies, la mateixa curiositat i el mateix amor als llibres i a la literatura.
