La setmana passada, en aquestes mateixes pàgines del Diari de Terrassa, exposava la greu situació de despoblament que pateix Espanya i, amb ella, Catalunya. A casa nostra, tenim un immens territori buit de persones, anomenat "interior", "territori rural" o, més en general, " a pagès". Doncs bé, la natura, de tant en tant, ens castiga fortament per aquest brutal desequilibri entre el món rural i el món urbà. Per què ho dic?
L’episodi de fortes pluges i temporals de la borrasca "Glòria" ha deixat un país assolat, amb destrosses enormes, en múltiples parts del territori i, en conseqüència, milers de milions de danys que hauran de ser reparats, amb no sabem quines ajudes.
Anar tapant amb ciment, formigó i asfalt milions de metres quadrats de país suposa deixar sense porositat ni filtracions cap a terra totes aquestes immenses superfícies, ocupades per ciutats immenses, que van creixent, polígons industrials, que van creixent, zones esportives i comercials, que van creixent, i carrers, places i aparcaments, que van creixent…
És evident que, quan plou, l’aigua busca sortides, i sempre en troba. No hi ha cap força humana que pugui parar el seu curs. Així, "a pagès", sempre es diu que tot terreny que s’agafa a l’aigua, un dia o altre, el recupera. I, efectivament, quan a un riu, riera o torrent se li ha pres terreny, un dia el tornarà a recuperar, destrossant tot el que impedeixi el seu avenç. La força de l’aigua és imparable, com hem pogut veure fa pocs dies, o com ja hem vist en anteriors ocasions. La manca de planificació territorial ha estat notable en el nostre país, i ha permès construccions excessives en llocs realment molt perillosos, a vora del mar o a tocar de rius, torrents o recs, que semblaven pobres per sempre, però que recullen aigües amunt, milions de litres d’aigua que han de baixar per algun lloc o altre. Els cursos d’aigua eren els seus desaigües naturals i, si algú pensa que buscaran altres sortides, va molt equivocat.
A pagès, s’han procurat evitar aquestes temptacions, més escarmentats, més savis o, simplement, més prudents, pel que ens han explicat pares i avis. Tots els molins que els nostres avantpassats construïen sempre tenien dues sortides. Una a peu d’entrada principal, molt a prop del curs d’aigua que feia funcionar el molí, i una altra sortida, al darrere, estava situada a nivell del primer o segon pis, per quan el riu o riera sortia de mare, i podia provocar la inundació del molí. Per la segona sortida, es salvaven.
Bé, doncs, una conseqüència negativa del creixement desordenat de l’àrea metropolitana, i tota la zona costanera, comporta danys enormes , en cas de temporals de pluja i vent, perquè el sòl no pot absorbir la quantitat d’aigua que cau i la va escopint cap a altres indrets, fins al punt que els que es troben més avall reben la seva i la dels altres. El resultat: catastròfic de totes totes.
Ha arribat el moment de replantejar el creixement desordenat de tots aquests anys, per revisar-lo i decantar-lo cap a canvis substancials. Si mirem el mapa del país, especialment de nit, amb alguna foto satèl·lit, veurem fins a quin punt la concentració de presència humana és massiva en unes poques comarques, i com de desèrtiques són altres comarques. S’ha d’aconseguir un transvasament de vida i activitat cap a l’interior, alliberant espais a les ciutats, com per poder esponjar el territori i evitar que sigui una placa de ciment, de milers de quilòmetres quadrats. Els danys sobre la natura han estat enormes, i ara se’n reben les conseqüències. Contra el desequilibri, ha d’actuar un reequilibri, que seria bo per a totes les parts, i sobretot per a la natura.
