Òmnium Cultural de Terrassa ha estat celebrant els 50 anys de la seva implantació a Terrassa -la primera delegació al país fora de Barcelona- i dimecres passat va tancar l’efemèride amb un acte final on es presentava el llibre de Marc Zanon "Òmnium Cultural i Terrassa: 50 anys d’història compartida", que recull els fets més rellevants del període.
La presència d’Òmnium a Terrassa s’ha d’estudiar, sí, pel seu impacte social, a través de la seva acció i capacitat transformadora. Tanmateix, crec que és de molt interès posar de manifest el paper determinant de les persones que el van fer possible, de manera generosa i discreta. Vull dir, de persones que hi van destinar moltes hores de lleure personal, tota la seva expertesa professional i sovint el suport econòmic tret de la seva butxaca. I cal recordar-ho just aquesta setmana en què ha mort Joaquim Badia, que junt amb Jaume Canyameres o Salvador Alavedra, per només citar-ne alguns, era una d’aquestes persones imprescindibles per entendre el curs de la ciutat.
Els cinquanta anys d’Òmnium a Terrassa, doncs, suggereixen algunes reflexions. En primer lloc, que algun dia s’hauria de fer la història dels mecenes discrets que ha tingut la ciutat, particularment durant els anys negres del franquisme -però també després- i sense els quals no s’explicarien moltes iniciatives i equipaments socials i culturals de què hem gaudit i encara disposem. No serà fàcil, precisament per la seva voluntat de discreció, però si no esperem gaire encara podríem trobar testimonis de la seva acció i fer-nos una certa idea de la magnitud de tot plegat.
En segon lloc, crec que és destacable el fet que hagin estat persones a títol individual o agrupades en petits grups els qui hagin estat capaços d’oferir grans iniciatives per a la millora de les condicions de vida -socials, culturals, econòmiques…- sense haver d’esperar que hi hagués una demanda popular extensa. De fet, sovint es tractava d’oferir allò que ningú no esperava. És a dir, es volia crear la necessitat, la demanda. La ciutat, per dir-ho breument i clar, no estava esperant que algú creés la delegació d’Òmnium. Ni s’esperava les classes de català a les escoles, ni Rialles, ni la Comissió d’Urbanisme… Els qui van fer avançar una ciutat mig adormida van ser unes minories que mantenien la consciència nacional en temps de genocidi, unes poques persones que mantenien un profund sentit de pertinença local en una Terrassa desvertebrada i inhòspita, petits col·lectius amb imaginació i iniciativa en temps grisos, capaços d’assumir riscos personals sense esperar-ne beneficis personals.
En tercer lloc, i més enllà del reconeixement i gratitud que mereixen, es tracta de persones que haurien de servir d’exemple per als temps que vindran. En no haver actuat en representació de cap col·lectiu, s’entén que no hi hagi qui les hagi defensat: ni sindicats, ni partits, ni patronals, ni grans empreses… A més, la cultura política del moment fa que la majoria d’iniciatives en el terreny en què ells van actuar ara ja neixin esperant el reconeixement públic i la subvenció pública corresponent. Però em temo que aquesta cultura tindrà un recorregut curt, i que si esperem coses grans, innovadores, que liderin la ciutat i el país, just en aquests temps tan incerts i sotmesos a un clima greu de repressió, haurem de tornar a aquell model que semblava transitori i que s’havia entès com de suplència, però que, finalment, és l’únic que fa avançar realment els pobles i els individus.
