Respectem a tothom, perquè tothom mereix respecte. Però professionalment respectem sobretot aquelles persones de qui aprenem. Hi ha persones que treballen d’una forma que fan créixer els altres. Tanmateix hi ha gent que només es preocupa del contrari, de posar un sostre de vidre als altres. Però les organitzacions que creixen saludablement són aquelles on les cadenes d’inspiració són més poderoses que les cadenes de comandament. Els líders que ens impressionen són aquells de qui aprenem sense que necessàriament es proposin ensenyar-nos res. Aprenem precisament perquè no ens volen donar lliçons. Simplement ens obren camins i ens ajuden a transitar-los i transmeten la confiança que ens permet provar coses que potser no ens atreviríem a fer tot sols. Triar gent de qui aprenguem és fonamental. Igualment, quan hom té responsabilitats de liderar equips o organitzacions, és molt important inspirar-se per poder inspirar. La tasca dels líders o dels directius no és només enviar la gent a fer formació, és facilitar, amb el seu exemple, la transformació. De vegades els fundadors de les organitzacions fan aquesta funció d’afavorir l’aprenentatge a través de la seva forma de fer i per això impacten molt en la cultura de les organitzacions que varen fer néixer.
Molt sovint la gent a qui considerem de talent són gent amb capacitat per donar resultats, per adaptar-se als canvis i per aprendre i desaprendre amb una certa facilitat. En canvi la gent que evoluciona cap al no-talent són gent que ha dimitit d’aprendre i d’adaptar-se. Les persones i les organitzacions que aprenen estan més preparades per adaptar-se a un món on els canvis s’han accelerat. El difícil sempre és que aquest procés d’aprenentatge cal combinar-lo amb l’activitat, de vegades frenètica, del dia a dia. I aquí hi ha el mèrit. D’aquí el paper fonamental dels lideratges transformadors que són capaços de sintetitzar la capacitat directiva amb un cert mestratge. A la vida professional per créixer és bàsic aprendre, i per aprendre és molt important intentar triar bons caps.
A nivell social passa una mica el mateix. Necessitaríem governants que respectéssim perquè aprenem d’ells. Aprenem no només dels seus discursos sinó sobretot de les seves decisions i les coherències que les acompanyen. Les societats creixen quan aprenen amb gent al davant de qui aprendre alguna cosa. I les societats es degraden quan tenen al davant gent de qui no hi ha res a aprendre. En molts polítics no hi ha cap lliçó a aprendre d’ells més enllà d’uns quants exabruptes. Són més aviat gent que vulgaritza. El populisme és això, la vulgarització col·lectiva. Respectem més els polítics de qui aprenem, aquells que amb la seva exemplaritat i amb la seva visió encomanen valors que positivitzen la societat. En la política de proximitat això és encara més evident. Les ciutats creixen quan estan liderades per algú amb capacitat de liderar lògiques d’aprenentatge compartit. Penso en Pasqual Maragall o amb Tierno Galván, eren alcaldes de qui hom podia aprendre. El descrèdit de la política ve quan no hi ha res ni ningú de qui aprendre. Aleshores la política no només no atreu talent sinó que es torna cada cop més mediocre.
Aprendre, però, implica autoexigència. Aprendre és més que formar-se. Aprendre requereix molt sovint esforç. No podem donar sempre la culpa als altres de si no aprenem. Si no tenim un context de directius i líders que respectem perquè aprenem d’ells, hem de crear les nostres pròpies lògiques d’aprenentatge mentre busquem poder viure i treballar en llocs on trobem veritables cadenes d’inspiració. Aprendre també és important per una altra cosa. Mentre aprenem som joves. Quan dimitim d’aprendre envellim ràpidament.
