Parlem del projecte de llei de contractes de serveis a les persones, popularitzada com a llei Aragonès. Donar-li el nom del vicepresident econòmic és una fórmula com una altra de desgastar l’adversari polític però, com el nom real de la llei indica, parlem de serveis a les persones i, com que és un tema on no caben els populismes, millor abordar-lo seriosament i eliminar els dubtes raonables que algunes persones puguin tenir sobre l’objectiu i finalitat de la mateixa.
Per entendre’ns, ras i curt, l’administració presta serveis a les persones. Ho pot fer directament o indirectament contractant els serveis externament. El 2014 una directiva europea i, posteriorment, el 2017, una llei de l’Estat espanyol posaven el marc sobre el qual, si s’opta per externalitzar un servei, es faci dins uns paràmetres que excloïen els convenis per passar a la fórmula de contractació. Mirant-ho amb bons ulls això es feia per evitar determinades pràctiques de signar convenis amb empreses privades "a dit" per interessos no precisament públics. La contrapartida negativa requeia en aquells convenis realment ben fets amb el tercer sector que havien de passar a la fórmula de contractació. Per posar un exemple clar, una ampa que gestionava el menjador escolar havia de passar a fer un concurs per ser contractada, sota el risc que una empresa privada se li presentés i li guanyes la partida. Com? Amb el preu, doncs ara com ara, sense aquesta nova legislació, el que marca la victòria final davant un contracte públic és el preu. I aquí és on incideix el projecte de llei, en les condicions dels contractes de l’administració per prestar serveis a les persones. És a dir, que no es pugui jugar amb els serveis públics com en una subhasta, que la ciutadania pugui tenir la garantia que si algú extern a l’administració presta el servei ho faci amb qualitat i respectant paràmetres socials i laborals.
Això vol dir, com afirmen alguns, que s’obre la porta a les "privatitzacions"? Rotundament fals. Actualment, sense "llei Aragonès", tot servei públic a les persones és això, en principi públic. Actualment, sense "llei Aragonès", tots aquests serveis, si un Ajuntament ho decideix, es poden gestionar externament. Què fa la llei? Força les empreses, cooperatives i entitats del tercer sector que presten serveis a les persones a competir en qualitat i no en preu. I això, al final, situa en peu d’igualtat el tercer sector davant l’empresa privada.
A la pràctica, i mirant-ho des de Terrassa, si s’aprova la llei de contractes de servei a les persones, no tindrem cap problema per seguir gestionant de forma directa tots els serveis públics que oferim. Tampoc tindrem cap problema per seguir endavant amb els processos que hem endegat des de l’actual govern per intentar tornar a gestionar de forma directa serveis tan claus com els menjadors escolars. Això sí, en cas que la capacitat financera del nostre Ajuntament no ens ho permetés, com a mínim tindríem un mecanisme per assegurar que qui ho gestioni no acabi prioritzant el benefici per sobre de la qualitat del servei.
Mai cauré en el joc populista de dir que en aquells municipis on governa la CUP i manté privatitzats serveis públics és perquè són uns hipòcrites.
Jo prefereixo afirmar, sense prejudicis ni apriorismes, que l’objectiu d’un servei públic de qualitat en educació, salut o serveis socials és compartit i que, per trobar la millor fórmula, cal treballar plegats. Situar-se en el "no" rotund al projecte de llei de contractes de serveis a les persones és oposar-se a una millora necessària.
