Seria una falsedat no admetre que tots albirem alguna consideració i agraïment en el nostre treball i professió. La condició humana també s’alimenta del reconeixement i el suport que hom pugui rebre per l’esforç i perseverança esmerçats al llarg del temps, de molt temps. A vegades arriba la corresponent consideració i també massa sovint es manté en el terreny de les utopies. En la majoria d’oficis, si es fa efectiva, es presenta amb una certa immediatesa perquè també s’acompanya d’un resultat valorat i agraït que no requereix massa temps.
No és correcte ni habitual donar les gràcies al mecànic, al rellotger o al constructor per l’obra feta després d’uns quants anys d’haver-se realitzat. Si es vol ser agraït respecte a un munt d’accions i projectes realitzats no caldrà estalviar ni temps ni paraules. I si no com va dir aquell no diguis res i calla per sempre en cas de considerar que és la seva feina i obligació. D’altres professions esdevenen una peculiar inversió a llarg termini i per tant hauran de passar molt de temps i molts anys en cas de rebre un comentari engrescador i unes paraules que destil·len sinceritat, sentiment i gratitud. Penso que la feina docent, sigui quin sigui el nivell educatiu, s’inclou en aquest capítol que ve marcat per la distància i llunyania entre l’acció pedagògica i el retorn, sovint inesperat, d’una consideració pel treball i/o la paciència duts a terme vers els alumnes destinataris. Així doncs, no és gens freqüent que l’estudiant et doni les gràcies només en acabar una classe. Tampoc és impossible car hi ha gent de tracte exquisit i formes insuperables. Sortosament n’he conegut alguns. En aquest sentit, l’edat de l’audiència pot fer molt al respecte.
Tot això ho escric perquè darrerament he viscut algunes situacions del tot inesperades que certifiquen aquest plantejament inversor a llarg termini i sense els nervis ni falses expectatives que provoca qualsevol immediatesa. És el cas de trobar-te uns exalumnes pel carrer i dels que ja no en sabies gaire cosa. Els havia perdut la pista com passa amb una immensa majoria. Així és la vida, companys! Si a més en el seu moment havia pogut existir una relació agredolça, pròpia de l’edat, encara desperta més interès el retrobament i el que et puguin dir. La satisfacció és màxima per veure unes persones formades i amb unes grans expectatives de futur.
Quin goig poder escoltar comentaris sobre la seva trajectòria, estudis realitzats i projectes de vida. És inevitable sentir-se partícip d’aquesta progressió i molt cofoi de veure que uns i altres arriben a bon port. Acabes pensant allò del granet de sorra. És del tot inevitable. Una trobada breu i inesperada justifica tota una vida com a tutor i docent. D’una enyorada i estimada escola o del món universitari els antics "clients" et manifesten el seu reconeixement. Sembla que s’hagin posat d’acord. Ho fa una jove parella o les alumnes del grup de tarda, el popular grup 50, de la meva benvolguda UAB.
En qualsevol dels casos, només un matís del tot essencial. Sóc jo qui els dóna les gràcies per una època meravellosa de la meva vida i en la qual no deixo de pensar ni un sol instant.
