El cap de setmana Terrassa ha estat commocionada i ho continua a hores d’ara per l’assassinat de Judit, una dona jove, plena de vida, que havia decidit per si mateixa, que va triar viure la seva vida des de la individualitat, sense condicionaments, lluny de qui ella considerava que no valia la pena que compartís les seves inquietuds i les seves il·lusions. Aquesta decisió, precisament, va ser la que li va costar la vida.
L’assassinat de la Judit és un exemple clar del que significa la violència masclista, un feminicidi paradigmàtic de qui pren la decisió d’acabar amb una persona pel simple fet de ser dona i prendre decisions per si mateixa. Fa uns mesos va ser l’Eva i pocs mesos abans va ser la Mònica. Les circumstàncies són sempre diferents, però, en la seva essència, els successos tenen un denominador comú i ens hem de negar a convertir els noms en una freda estadística. A darrere de cada nom que augmenta la llista de dones assassinades (en van més de mil d’ençà que s’elabora l’estadística) hi ha una història de vida que es converteix en un fet de mort i unes famílies i uns amics; pares, germans, fills. El Carlos, l’assassí de la Judit, tenia un fill adolescent, una víctima també.
No es tracta que hi hagi, com diuen alguns partits, una ideologia de gènere, és que hi ha violència de gènere, que és una violència específica que es dóna contra les dones pel fet de ser dones i no es pot tolerar el discurs negacionista. Els partits de la dreta, els de la dreta extrema i els que tossudament volen ser-ho pretenen situar els feminicidis en un escenari delinqüencial general, pla, inespecífic, sense un component social o cultural basat en el masclisme que històricament ho impregna tot. És d’una extraordinària irresponsabilitat negar la violència sobre les dones. Segurament ens costa i fins i tot rebutgem veure l’arrel del fenomen, perquè segurament aquesta arrel ens posa davant del mirall i això ens fa mal.
Els negacionistes, els del discurs extrem, tenen l’habilitat de situar el debat en un terreny trampós, que genera un corrent d’opinió trampós. La negació de la violència de gènere se situa al mateix nivell que la implantació del denominat “pin parental” per condicionar des de casa, políticament, el sistema educatiu espanyol al crit de “els nens són nostres”. Vénen temps difícils.
