Heus ací un pensament genial del gran Manuel Machado. Un dels màxims representants literaris del Modernisme espanyol. Demà, farà setanta-tres anys que ens va deixar. Raó de més per dedicar-li aquest espai. Quan tan sols tenia 5 anyets, la família se n’anà a Madrid, on el seu avi patern havia obtingut una plaça de catedràtic.
De jove, es va treure una llicenciatura en la branca de Filosofia i Lletres, i començà a fer els primers passos al món de la poesia i la literatura, en general. Als 24 anys, marxà a París, com a traductor d’una editorial, on romangué uns quatre o cinc anys. En el seu retorn, col·laborà amb el diari ABC i la revista Blanco y Negro, alhora que estrenava la comèdia teatral "Amor al vuelo".
Fregant la quarantena, obtingué plaça d’arxiver a les biblioteques nacional i municipal de Madrid. Fet que li permeté garantir el naixement d’algunes revistes literàries de vida curta. Seguidament, un cop acabada la Primera Guerra Mundial, exercí de corresponsal del diari El Liberal.
Als 47, publicà potser el seu millor poemari ("Ars moriendi"). A partir d’aquell moment, endegà una ferma col·laboració amb el seu germà Antonio. Un exponent de la mateixa el tenim a la funció teatral "La Lola se va a los puertos".
El febrer de 1933, fundà l’Associació d’Amics de la Unió Soviètica. Tot i això, no deixà de proclamar que "tant feixisme com comunisme són dues dictadures igualment detestables". Poc després, amb l’esclat de la Guerra Civil espanyola, va patir els seus "problemes". Al bell mig del conflicte, fou nomenat acadèmic de la llengua. D’ell, es conserva una gran obra com a divulgador del folklore popular espanyol i com a poeta de nivell més que contrastat. En qualsevol cas, en el seu descàrrec, val a dir que alguns crítics el van voler castigar amb la injustícia de l’oblit. Tot plegat, derivat del seu flirteig amb la línia política de la dictadura franquista… Sort que, tard o d’hora, tot es ressitua al lloc que s’escau. Transcrivint, però. literalment un dels seus pensaments: "Fatigues? … No tantes! A força de molts cops, fins i tot el ferro s’arriba a trencar".
Ja ho diu sàviament un dels nostres adagis: "Cadascú per on l’enfila".
