D’ací a onze mesos justos, s’acomplirà el 250è aniversari del naixement d’un mite musical. Motiu de més perquè, enguany, s’hagi establert l’anomenat "any Beethoven". La qual cosa vol dir que es duran a terme un munt de concerts i altres actes en memòria seva.
He triat el títol d’aquest espai amb una frase seva. Un contrasentit quan tothom coneix que aquest darrer representant del classicisme vienès acabà bona la seva vida amb una gran sordesa. Al nucli d’aquesta sentència, però, s’hi amaga una veritat inqüestionable. Tant és així que s’arribà a plantejar el suïcidi, per això mateix… Per a ell, la música era com un somni que no podia escoltar. Massa fort!
Ferm defensor de la puresa musical, també deia que "es pot perdonar una nota mal tocada. No, tanmateix, tocar sense passió". Aquesta rauxa es pot copsar/fruir i "respirar" ben bé, sobretot, en alguna de les seves composicions més emblemàtiques. Qui no recorda les seves tercera, sisena i novena simfonies (conegudes, respectivament, com "heroica", "pastoral" i "coral"), la missa solemne (en tonalitat de re major), l’apoteòsic "Clar de lluna" o la bagatel·la "Für Elisa"? Sé que em quedo curt amb tan poc espai.
Fita que es proposava, repte que assolia. D’altra manera no s’entendrien tampoc aquest parell de sentències seves, del tot genials: "Dos per cent, talent i noranta vuit per cent, perseverança. Això és ésser geni". I "cada dificultat és un esglaó a una vida millor".
Per a ell, "res no era més bonic que intentar fer feliços els altres". Després de gaudir del seu llegat, esdevé més que evident que ho va aconseguir amb escreix. Si més no, alhora, perquè entenia que "la bondat és l’únic signe de superioritat que coneixia". Així de senzill!
"L’arquitectura és la música de les pedres. Per contra, la música és l’arquitectura dels sons." Que li ho preguntin, si no, a les voltes del munt de temples religiosos i auditoris que s’han emplenat amb una potència artística fora del comú.
Al llarg dels mesos que resten per cloure l’exercici, tindré temps per seguir-ne parlant. S’ho més que mereix. Un crac en la història de les set arts. Diuen que és la quarta. Per a mi, la primera.
