Hi ha un seguit d’escriptors sud-americans que em tenen el cor robat. Sense necessitat de fer-ne un llistat, avui citaré l’uruguaià Eduardo Galeano, que frega els 80 anys. La seva perspicàcia i agudesa em subjuguen. Avui, de manera concreta, tibaré del seu parer sobre el mot que he posat al títol d’aquest espai. És ací que va parir la definició de la cultura de l’envàs: "Vivim en un món on el funeral importa més que el mort. El casament més que no pas l’amor i el físic més que l’intel·lecte. Vivim en la cultura de l’envàs, que menysprea el contingut". Fent-ne un extracte global, sovint ens arribem a quedar tan sols en allò que en diríem la closca o la carcassa. Quanta raó!
Al cap i a la fi "només són els ximples els qui creuen que el silenci és un buit… Quan mai no ho està". O "molta gent petita, en indrets minúsculs, fent tasques simples pot canviar el món". D’això, jo en diria la utopia de la quimera. "Som el que fem per canviar allò que realment som."
Per imbuir-nos d’aquesta mena de filosofia, ens cal "somiar somnis. Lluitar contra la por, per assumir que la vida és un perill… I justament això és el que fa que no es converteixi en un mortal". "En un món de plàstic i brogit, jo vull ésser de fang i silenci." No em vull quedar en la closca de la carcassa. Passo de la buidor repel·lent d’una gran majoria de programes televisius. Advoco per tal que "l’aliment de les minories esdevingui la fam de les majories".
"El cotxe, el televisor, l’smartphone i altres contrasenyes d’una suposada felicitat van néixer per a guanyar temps o per a passar l’estona. A la llarga, s’empoderen del propi temps." Com que volem ésser babaus, però, hi caiem de quatre potes… En boca del propi autor, "per a mi, les úniques certeses dignes de fe són les que esmorzen dubtes cada matí". O també "per no ésser muts, hem de començar per no ésser sords". Això ens demana aprendre la tàctica d’anar contra corrent, de tant en tant.
"El món es divideix entre indignes i indignats. A cadascú de nosaltres, li pertoca triar a quin bàndol vol pertànyer." Mentre no fem per separar el gra de la palla, caurem en la monotonia avorrida d’una dinàmica pesada i malaltissa. Encara som a temps d’obrir els ulls.
