Moltes dites populars vénen referides a aquest camp concret. Toquen sentiments, la pròpia vida i/o les nostres relacions amb l’entorn social. A tall d’exemple, però, primer de tot citaré una frase castellana (d’en Ramón de Campoamor) que trobo genial: "En este mundo traidor, nada es verdad ni es mentira. Todo es según el color del cristal con qué se mira". En principi, no hi cal fer gaire matisos.
Hi ha coses que muden de color. "El blanc fa ram. El negre, dol. El roig, goig… i el verd, a la caixa perd. Al blau, l’amor s’hi escau. Al rosa, l’amor s’hi posa. N’hi ha que estan grocs, però, com una cera. O potser morats de fred. Alhora, podem trobar qui les ha vist de tots colors." El ventall de solucions és tan ampli i variat que no l’esgotaria.
Els colors són presents en tot allò que ens envolta. No exerceixen, tan sols, una funció decorativa. Alhora, transmeten alguna mena de missatge o emoció soterrada. On assumeixen un paper més profund potser és en la pintura. Allí tenen un rol d’ham o afalac per valorar el contingut dels quadres, que atreuen la nostra mirada pensativa.
No hi ha un sol defecte que no es pugui arribar a esvair mitjançant un pinzell. Que li ho preguntin als grans genis d’aquest art. Conscients d’aquesta transcendència, els bons pintors saben emprar justament el color adient. De la seva percepció cromàtica prèvia, en depèn l’èxit o encís per part de qui visita un museu o una sala d’art. S’ha de saber entendre ben bé qualsevol color com una mena d’abstracció. En combinar-los, sorgeix un món màgic de sensacions ocultes. No endebades el gran pintor francès Henri Émile Benoît Matisse té una sentència definitòria: "La tendència dominant del color cal orientar-la al servei de l’expressió. Aquesta vessant s’imposa instintivament".
El gran Claude Monet venia a dir quelcom semblant en afirmar que "el meu jardí és l’obra d’art més bella". Quanta fondària s’amaga al rerefons d’aquesta frase! A mi, que em declaro un pocatraça en aquests viaranys, m’encisa qualsevol tipus de pintura. Sobretot quan sóc capaç de descobrir-ne l’entrellat.
A partir d’aquestes premisses, acabo demanant la ciència infusa de poder copsar la immensitat de tota la seva grandària. Que bonic.
