Tenim uns governs, a Barcelona i a Madrid, que creuen que l’augment de la pressió fiscal a les rendes més altes, sobretot a les rendes de professionals, augmentarà els ingressos públics i permetrà una millor redistribució. Està per veure. Les polítiques fiscals, si es desequilibren, és a dir, si són desincentivadores del creixement, acaben sent contraproduents. És millor mirar els números que fer discussions molt pesades i molt antigues sobre posicions liberals o posicions d’esquerra tradicional. Mirem els números a Europa. A Irlanda, no li ha anat malament amb un sistema impositiu contingut. En canvi França, amb un sistema fiscal molt sever, no se’n surt. A Itàlia, amb una pressió fiscal molt alta, tampoc li va bé. El populisme fiscal és fàcil de fer, però no sempre dóna els resultats que busca. La redistribució basada en una fiscalitat progressiva busca la justícia social però si provoca una menor creació de riquesa global és un mal negoci per a tothom. D’aquí un temps sabrem si la nova pujada d’impostos a Espanya i a Catalunya ha comportat beneficis de conjunt o si més aviat ha estat un tret per la culata. Catalunya és un dels territoris amb la pressió fiscal comparativament alta a Europa per a les rendes altes. Això no té massa discussió. Hi ha territoris, pocs, que suporten una pressió fiscal major a la de Catalunya a Europa però tenen uns índexs de productivitat molt superiors i unes prestacions socials també molt superiors. Deslligar impostos, productivitat i prestacions és fer un debat amb trampa. És amagar la complexitat.
I és que apujar impostos és enormement més fàcil per a un governant que gestionar el canvi i la innovació a l’administració per fer-la més eficient. O apujar impostos és enormement més fàcil que afrontar una reforma seriosa de la salut perquè pugui continuar sent universal i de qualitat. O és enormement més fàcil que afrontar amb tota la seva complexitat el repte de la longevitat i de les pensions. Els governants apugen impostos per incapacitat de fer els canvis que es necessiten. Portem anys i panys, per posar-ne només un exemple, en què les polítiques d’ocupació són caríssimes i enormement ineficients. Però no hi ha capacitat de canvi. La inèrcia d’ineficiència es manté inalterable. Les empreses no poden apujar preus igual que els governants poden apujar impostos. Viuen en una competència que el món públic creu que no té. Abans d’apujar preus les empreses i arriscar-se a perdre clients, han d’explorar a través de la innovació com continuar oferint una relació valor-preu que interessi als seus clients i miren de mantenir els marges fent mans i mànigues per ser eficients. A un governant en canvi quan apuja impostos ningú li exigeix que faci més eficient o més innovadora l’administració. Apujar impostos és, molt sovint, la certificació de la incapacitat per gestionar millor i de la mediocritat a l’hora d’afrontar la complexitat. Quan menys talent tenim en política és segur que més impostos paguem. No saben fer res més. No hi ha lideratges consistents per a res més. Però el món és global i no tothom té polítiques fiscals tan extractives i tan poc incentivadores al món. Alguns ho obliden. El populisme fiscal sempre creu que pot obligar les seves empreses i els seus contribuents majors a la captivitat. Però el món ha canviat i les empreses i també alguns dels majors contribuents tenen una geografia fiscal diversa. I no parlo de paradisos fiscals que em semblen una pura immoralitat. Parlo de llocs on s’equilibra diferentment l’incentiu per a la creació de riquesa i la posterior redistribució. Uns volen repartir molt però no es preocupen gaire de la mida del pastís a repartir, altres volen fer créixer molt el pastís per poder repartir després. Res de nou. Portem moltes dècades discutint el mateix.
La fiscalitat per ser justa hauria de mesurar molt millor la capacitat de les empreses i els professionals de contribuir a la societat. Intentaré explicar-me. Un dels majors elements d’equilibri social és la creació de llocs de treball amb retribucions dignes. En canvi, la pressió fiscal no distingeix entre les empreses que són grans negocis amb molt pocs empleats d’aquelles empreses que per crear valor donen feina a molta gent. Els negocis fets només amb màquines digitals o que són fruit bàsicament d’una activitat financera o de pura transacció haurien de suportar una pressió fiscal molt superior a la que suporten aquelles empreses que fan una gran contribució social donant feina a molta gent. La pressió fiscal hauria de tenir molt en compte la ràtio de beneficis i la massa salarial correlacionada. És a dir una empresa entesa com una comunitat professional hauria de pagar molts menys impostos que un negoci especulatiu o un negoci fonamentalment basat en màquines. Avui tenim prou big data i prou intel·ligència artificial com per fer polítiques fiscals molt més justes perquè poden ser molt més personalitzades. I igual passa amb els bons professionals. En un moment on tothom clama pel talent com un factor de competitivitat diferencial, cal anar amb compte amb traspassar determinats llindars de pressió fiscal, perquè la capacitat d’atreure o de retenir talent cau globalment i els efectes globals a la competitivitat són pitjors als beneficis que es pretenien. I el talent, si és talent de veritat, no és barat perquè és un bé escàs.
Finalment hi ha un últim meló fiscal per obrir si volem un món sostenible. Fer polítiques fiscals que penalitzin severament el que no ajuda a la sostenibilitat i que incentivin efectivament el que afavoreix la sostenibilitat. En comptes de pensar en el populisme fiscal fàcil i poc efectiu, caldria fer una revolució fiscal basada a afavorir la creació i manteniment de llocs de treball dignes, a no penalitzar el talent, i en tot allò que impulsi una economia circular i sostenible. La fiscalitat d’esquerres no és aplicar criteris del segle XX o d’abans, és innovar fiscalment en la complexitat del segle XXI.
