Adverteixo d’entrada, per tal que ningú no s’enfadi, que el meu comentari s’ha de llegir en un to més aviat humorístic, sense que hi hagi cap voluntat d’ofensa. Però la cavalcada de Reis d’aquest any apunta cap a uns escenaris de futur que són fàcilment previsibles, que en canviaran de manera notable la fesomia, i que vull anticipar amb un punt d’ironia.
Per començar, cal fer notar les dues darreres novetats. La de l’any passat, amb l’eliminació dels cavalls de la desfilada, i enguany l’abandó dels patges negres maquillats. Es tracta de la resposta a reivindicacions socials lligades a la sensibilitat animalista, paradoxalment del tot urbana -però que fa riure a pagès-, i a una campanya pretesament antiracista que exigeix, per als papers teatrals de persones de pell negra, que tinguin aquest fenotip. En aquest cas, a mi em sembla que justament provoca el contrari d’allò que es persegueix, fent del fenotip un motiu de distinció manifesta. D’altra banda, si s’apliqués aquest criteri a tota la diversitat ètnica, d’origen, de gènere o altres, allò que és una festa de disfresses acabaria sent una fira de la diversitat. Ara bé, si seguim amb les noves sensibilitats, inevitablement hi haurà més canvis. En primer lloc, caldrà preveure la desaparició de la cinquantena de jeeps, altament contaminants. Potser es podran fer servir vehicles elèctrics. Però fins que no siguin substituïts no es pot dir seriosament que es tracta d’una cavalcada “sostenible”, com he pogut llegir aquests dies. L’alternativa, és clar, seria que tothom anés a peu, però…
En segon lloc, el llançament de caramels té els dies comptats. No ho dic pel cas d’enguany, d’haver-los convertit en projectils, sinó pel sucre. No pot ser que, mentre el govern català es dedica a posar taxes a les begudes ensucrades o intenta que a les escoles es mengi fruita i no pastisseria industrial, per Reis les famílies terrassenques tornem cap a casa carregats amb un parell de quilos de glucosa. Es podrien substituir per caramels sense sucre, però llavors encara hauríem d’assegurar que les substàncies endolcidores alternatives no fossin nocives, així com preveure que no tinguessin traces de gluten ni al·lèrgens. A més, en el cas dels caramels -els últims anys llançats a cabassos-, els efectes secundaris provocats per l’ensucrada dels carrers és preocupant. Primer, per tal com queden les sabates, que acaben necessitant una neteja específica de soles. I, després, perquè durant uns dies, tot i l’acció immediata de la brigada de neteja -que de tan immediata, i per ser els qui realment estan al servei reial, també haurien de portar la disfressa de patges-, les soles se segueixen enganxant a terra, mentre els gossos troben gust a llepar-lo.
Encara tenim la qüestió de les carrosses. Va ser una notable millora que les dels tres Reis fossin pròpies i decorades amb motius locals. Passin, també, les de temes egipcis, per allò que són reis d’Orient. Però les que porten personatges de Disney canten molt i ens remeten a una indústria cinematogràfica que no superaria les crítiques de l’esquerra anticapitalista, si encara tingués algun seient al Consistori municipal.
Em queden més coses al tinter: el cas del Rei que no sabia parlar català; la noia que trobava que hi ha havia molts “pajes y pajas”; el finançament comercial; el relaxament teatral de molts participants que denota una més gran preocupació per la quantitat que per la qualitat… Tot plegat, desafiaments d’una societat que canvia acceleradament i que posa en dificultats el futur de les tradicions. No serà fàcil sortir-se’n!
