És una obvietat meridiana el fet que les xarxes socials han aconseguit la màxima immediatesa a conèixer/difondre tot el que passa en el món. Malgrat aquesta fefaent realitat no hem perdut la capacitat de sorpresa per la velocitat que prenen els fets i notícies de tota mena de contingut i categoria. L’incident del rei mag a la nostra ciutat ha fet la volta al món i ho dic sense cap mena d’embut, ja que m’arriben informacions de molts indrets prou distants i a priori desconnectats de la realitat de la tradicional cavalcada de Terrassa. Les xarxes són un ressò impressionant de tot el que succeeix. Ho sabem i no fem res per evitar-ho. No hi ha dubte que tot incident remarcable/histriònic/singular agafa un especial relleu i es posiciona al capdavant de la resta d’aquell dia. El rei Melcior té dret a enfadar-se per l’actitud incívica d’alguns energúmens que van, any sí i any també, a rebentar una tradició que aplega bona part de la mainada de la ciutat. El rei Melcior i la resta de la comitiva han de saber que estan en el centre de totes les mirades i són protagonistes de milers de filmacions domèstiques per part dels espectadors.
Avui ningú està exempt d’una filmació imprevista per part d’algú que vol recollir unes imatges d’un lloc i d’un moment i on tots en podem ser inesperats protagonistes. El rei mag pot tenir raó, molta raó, però hauria de comprendre que només uns segons d’una acció equivocada i indesitjada li faran molt de mal i oferiran una imatge del tot esbiaixada d’una tradició i, també, d’una ciutat que no va pas gens sobrada d’oferir bones notícies. Ara ens toca viure un temps d’una infinita escrupulositat amb el que fem/interpretem. Tot és públic i amb una enorme i supersònica capacitat de ser viralitzat i escampat sense cap tipus de prevenció ni control. Paguem un preu enorme, elevadíssim, vers els avenços tecnològics. En realitat en som víctimes i esclaus per partida doble: del propi descontrol emotiu i de la difusió galàctica de tot el que succeeix.
El títol que encapçala l’article em porta alguns records de la meva activitat professional. A la feina hi havia qui usava l’expressió del "tot se sap" sota l’empara d’un discurs profètic i provocador de pànic i temença. Era una fórmula de tenir subjecte el personal. Qui ho deia ho feia des de la ignorància, però era la manera de despertar neguits i angoixes entre els oients per veure gestos i reaccions. La por com a forma de control ha estat un mitjà recurrent. Era una fórmula més propera a un espectacle de mentalisme de barraca de fira que no pas una altra cosa. El concepte ha canviat exponencialment. Ara és una expressió que es remarca i s’escriu amb negreta. El temps de les prediccions ja ha passat. Tot es tracta d’una pura i dura constatació. Se sap tot. Les imatges, amb tota la seqüència o no, parlen per si soles. Just en el moment en què ha passat el fet i, en aquest cas, el violent llançament de caramels per part de Sa Majestat. Autocontrol i discreció podrien ser un bon remei. Ho afegim als propòsits d’aquest any que acabem d’estrenar.
