Aquests dies, estan arribant al Centre d’Acollida de Refugiats de Berga els components del sisè contingent, sota l’empara de l’acord a nivell de la UE, signat cinc anys enrere, mitjançant el qual es reparteixen tots els països un determinat contingent de refugiats d’arreu del món. En el centre, de Berga, s’acull un total de 56 refugiats, cada vegada.
Com a voluntari de Creu Roja, estic en un lloc privilegiat per conèixer els drames, en múltiples països del món, però també per constatar la situació laboral i d’habitatge del nostre país. Una situació realment paradoxal, perquè tenim prop de tres milions d’aturats a nivell d’Estat i, en canvi, hi ha múltiples dificultats per cobrir determinades feines, que poca gent del país vol fer. Aleshores, és quan esdevé més paradoxal la falsa idea que els que vénen de fora treuen feina als del país. En absolut. Totalment fals.
En aquests ja més de cinc anys, com a professor de castellà, he anat seguint la trajectòria de molts alumnes i exalumnes a l’hora de buscar i trobar feina. I puc assegurar que hi ha nombrosos sectors totalment mancats de bons professionals o bons aprenents a la recerca de feina. Feines com soldador, camioner, treballador forestal, granger, ajudant de cuina, cuidador /a, treballador de neteja, seleccionador de materials, jardiner, manobre i un grapat més són molt difícils de cobrir, per part de gent d’aquí. Aleshores, l’arribada de persones amb ganes de treballar i sense manies a l’hora de calendaris laborals i caps de setmana hauria de facilitar enormement la seva integració en el món laboral.
Així hauria de ser, però l’enorme i complicada burocràcia del nostre país no ho posa fàcil, i es troben amb una segona gran dificultat: trobar habitatge. I, quan dic habitatge, trobar-lo en uns llocs i lloguer assequibles. Molt difícil. Tan difícil com trobar feina, de manera que aquestes dues barreres compliquen la vida als insertors laborals i als dinamitzadors per a la integració. I també en el món de la vivenda es dóna una paradoxa similar a la que exposava en el tema laboral. Tenim en el país milers d’habitatges buits, i tanmateix no se’n troben per llogar. Per què aquesta contradicció?
Sense voler generalitzar, es dóna el cas de multitud d’habitatges, comprats per persones que viuen en altres indrets, i que els tenen per si un dia decideixen anar-hi a viure. Això, es dóna molt a comarques de muntanya, on molta gent de petits pobles compra un pis a la capital per a quan es jubili o per a quan no es trobi gaire bé, i vulgui estar a la capital, on hi ha l’hospital, farmàcia, serveis socials permanents, etc. Mentrestant, centenars de vivendes esperen destí.
En ciutats més grans, o ja a l’àrea metropolitana, la situació és més complexa, però l’escassetat de vivenda social fa que els lloguers siguin impossibles per a gent que acaba d’arribar, i necessita un temps per estalviar o per tenir una feina prou ben pagada com per fer front a uns lloguers com els que imperen, en aquest territori.
Així doncs, toca emprendre accions àmplies i ben coordinades entre ajuntaments, administracions superiors i entitats socials, per resoldre aquesta problemàtica, si no, no ens en sortirem. I és que la necessitat la tenim. Falten treballadors, en determinats sectors, falta vivenda per facilitar la integració a tots aquests treballadors i, si no es resol el problema, no hi haurà prou ingressos a la Seguretat Social i a les arques de l’Estat, com per mantenir els serveis bàsics. Algú ha d’emprendre les accions oportunes per trencar aquest cercle viciós que ja fa massa anys que dura. De moment, aquesta és la realitat.
