El pacte entre PSOE i ERC ha generat una reacció virulenta a dalt i a baix de l’Ebre. Les acusacions de traïció tant a Espanya com a Catalunya s’han instal·lat al discurs, tant polític com de carrer, per donar peu a l’inici d’una legislatura que serà intensa i especialment incerta, vist el que s’està organitzant.
Per a Esquerra, l’acord és una forma de tornar el procés independentista a la política i guanyar centralitat, protagonisme i temps per aconseguir el seu objectiu d’ampliar la base. Per a Junts per Catalunya és una canonada a la línia de flotació del difícil equilibri que manté unit (cada vegada menys) el bloc independentista; considera una tornada a l’autonomisme i veu amenaçada, encara més, la seva posició en la lluita per l’hegemonia.
Mentre el temps ens dona les claus per conèixer l’abast de l’acord, hem d’intentar interpretar-lo i això és francament difícil. La política s’ha convertit en l’art de dominar la posada en escena, la semàntica i, amb això, l’ambigüitat. L’acord, que és d’investidura i no de govern, que és entre partits i no entre governs, tot i que es vulgui, i que no explicita res, es pot llegir des de Madrid i des de Barcelona com més convingui. Esquerra té la seva consulta, que no se sap exactament què és, al paper i el PSOE es remet al seu “marco del sistema jurídico-político”, que el preserva, aparentment, d’un referèndum d’autodeterminació. Esquerra sap que no hi haurà una consulta pactada sobre la independència i és per això que es necessita que tant el PSOE com Esquerra expliquin exactament què és el que han pactat o bé deixar-nos portar pel corrent de la confiança i esperar a veure a on ens porta, si és que hi ha un destí.
La situació no serà còmoda per a Esquerra ni molt menys per al PSOE, per això la precipitació en la convocatòria del ple d’investidura. Pedro Sánchez ja té dos importants corrents d’oposició a dintre del seu propi partit. Un front se centra en l’acord de govern amb Unidas Podemos, situat en un pla molt discret durant la negociació amb ERC, i l’altre, l’acord d’investidura amb ERC, d’abast més ampli i transversal dintre del partit. El risc de Sánchez és important, però tampoc és menys important el repte d’Aragonès, avalat, per descomptat, per Oriol Junqueras. Obrim pantalla nova.
