La situació política del país grinyola fortament. Especialment en allò que fa referència a les relacions entre Moncloa i Palau de la Generalitat. Per això, veig bé recuperar el pensament d’aquest gran filòsof del segle passat. És com un prec que trasllado a aquells que diuen que "ens manen". Dos dies abans de Reis, el contingut de la carta que els faig és ben senzill: només vull recuperar qualitat de vida. Sobretot socialment i política. "No demano pas la lluna en un cove." Amb bona voluntat, ha d’ésser factible d’una vegada per totes. L’aire que ens embolcalla és malaltís. No hi ha dret a capgirar el "fum-fum" de la típica nadala per un "rum-rum" repel·lent i que avorreix.
Les converses sobre Catalunya d’aquest assagista amb figures de la talla d’en Joan Maragall, Azaña, Carrasco i Formiguera, Josep Pla, Eugeni d’Ors, Rovira i Virgili o Ferrater i Mora -entre d’altres- senten càtedra. Coneixia bé l’entrellat del binomi Espanya-Catalunya… Fins al punt d’haver parit el famós terme de la "conllevancia". Evidentment a tota la claca de personatges que pul·lulen pels corriols actuals, això els deu sonar a "música celestial". O -més grollerament- a "caca de la barata".
Coneguda la destrempada sentència del procés i la posterior rèplica de la justícia europea, el seny català m’orienta a una ferma creença: la referència d’Ortega y Gasset la trobo plenament vàlida i necessària. Ens cal assumir la fita d’una conjuntura convivencial si no volem acabar amb conseqüències similars a d’altres indrets del mapa europeu. No cal citar exemples. Són a la ment de tots. Concentrar el nucli del problema en l’antítesi guanyadors/ perdedors ens mena a parlar d’algun culpable… i un munt de víctimes. A partir d’ací, vull pensar que més d’un -i de dos.. .- es deu veure en aquesta "pel·lícula".
La finalitat de tota filosofia és cercar l’ésser fonamental del món. En aquesta tessitura, el nostre personatge parlava del "jo sóc jo i la meva circumstància… Si no la salvo a ella, no em salvo jo". Bo i intentant extrapolar aquesta reflexió al moment que ens toca viure, som al cap del carrer. Va essent hora de centrar les coses. Menys xerrameca de la barata i fàcil! Més compromís i centralització d’allò que realment és essencial i ens convé. Amb realisme i trepitjant rajoles segures… De la realitat radical -que diria aquest autor-, se’n deriva la raó.
