CABA l’any tant o més ple d’incerteses que com va començar. I res no fa pensar que el 2020 hagi de ser gaire diferent. Definitivament hem entrat en uns temps nous, i ara sabem que la recessió econòmica de fa deu anys no va ser un simple malson del que tard o d’hora havíem de despertar, sinó que assenyalava una nova època en què cal aprendre a viure abandonant velles il·lusions i amb un altre tipus d’esperances.
No vull dir, de cap manera, que els vells temps mai hagin estat millors. Però, com deia el filòsof Michel Serres, el temps futurs sí que podrien ser pitjors. I, per tal que no ho siguin, caldrà aprendre a entendre’ls i a viure’ls d’una altra manera. Caldrà abandonar la nostàlgia d’allò que ja no pot tornar a ser com abans si no volem congriar inútils ressentiments i desesperances.
La meva impressió -encara que no és resultat de cap anàlisi sistemàtica- és que ens està costant molt de comprendre que els canvis viscuts ja no són de matís sinó de fons. La majoria de comentaris que es poden llegir a la premsa o escoltar a les tertúlies, tant si són de tarannà conservador com progressista, estan plens de laments i descripcions fosques de la realitat que tenen més a veure amb la mirada desconcertada de l’analista que amb la mateixa realitat de què es parla. Conservadors i progressistes coincideixen i es troben còmodes en el pessimisme ni que sigui venint de punts de partida contraris, i l’esperança en els nous temps i la confiança en la condició humana resten abandonades a mans d’esoterismes enganyosos.
Una de les causes d’aquest pessimisme rau en el fet de no saber observar aquests nous temps amb perspectiva llarga i amb noves idees i instruments que ens permetin no tan sols comprendre’ls, sinó actuar-hi de manera efectiva. Des de quina serà -i ja és- la nova cultura del treball, fins a les noves formes de consum, les noves formes de relació interpersonal i, és clar, les noves esperances possibles. Uns canvis molt lligats -com sempre- a les noves tecnologies, al progrés del coneixement científic i als nous estils de vida que fan possible. Canvis radicals com al seu moment van comportar l’aparició del rellotge, la màquina de vapor, la penicil·lina, el telèfon, el vehicle privat o la televisió. Només amb la diferència que ara tot va més ràpid.
Un dels casos més clars d’aquesta manca de perspectiva que s’ha instal·lat a la nostra mirada és la del tòpic que els joves d’ara viuran pitjor que els seus pares. És una frase que només se sosté si es diu, precisament, des del model de vida d’aquests pares i de les seves velles i caduques esperances. Però no pas si es mira des de les expectatives dels fills. Ni la seguretat de tenir una feina per sempre, ni de tenir un cotxe cada vegada més gros, ni de comprar-se una torre a Matadepera… ja no són horitzons majoritàriament compartits. Ara es vol tenir una feina que ompli més que no que duri; el vehicle tindrà un mer valor instrumental i no d’ostentació i, per tant, només es farà servir quan es necessiti recorrent a sistemes d’economia col·laborativa, i l’habitatge estarà lligat al lloc on et porti la feina.
La meva impressió és que aquest 2020 no canviarà gran cosa en el pla material, però sí que serà l’any en què canviarem nosaltres, de grat o per força, prenent cada vegada més consciència de com és aquest nou món que ja és aquí, però sobretot aprenent quines poden ser les noves esperances que ens promet i en què i en qui podem confiar per aconseguir-les. Bon any a tothom!
