Perdut el seny, en els viaranys del procés, i en les batalles entre els mateixos partits que volen empaitar-nos fora de la realitat, aquesta és tant tossuda que manté les arrels i no deixa que ningú la amagui. I la realitat és tant greu, que per això ningú en parla. De què parlo ? Doncs, de finances, de números, tot i que sóc de lletres. I ser de lletres, té l’avantatge d’estar molt amatent al que diuen els coneixedors dels números.
Acabem de fer el cim, en matèria de deute. El govern de la Generalitat ha arribat als 80.000.000.000 ( 80 MM) de deute. Aquesta és una xifra immensa, mai imaginada ni mai prevista, pels economistes, perquè suposa tenir el govern, en fallida financera. En una empresa privada, faria temps que s’hauria instat un expedient de suspensió de pagaments, previ al tancament immediat. Es el que no pot fer una administració pública , si bé té els mateixos efectes, en el dia a dia , i en les previsions de present immediat .
El govern no té cap marge per maniobrar, i a més, està funcionant amb els pressupostos prorrogats de 2017, de manera que totes les promeses d’inversions, totes les previsions que algun conseller agosarat llença , son impossibles de complir. La caixa està buida, perdó la caixa està hipotecada per un munt de crèdits, que generen tres milions diaris, en interessos. Sí estimat lector/a, heu llegit bé, cada dia el deute s’incrementa de forma automàtica, en tres milions.
Sense les bestretes mensuals, del govern central, el govern, ni tant sols podria pagar les nòmines, cada 25, de mes. Es més, el 76 % del deute , està en mans de l’Estat. Es a dir, la Generalitat ja fa temps , no pot anar al crèdit privat, perquè no té l’avaluació econòmica necessària per poder-hi anar. Per a poder fer front a les amortitzacions, ha de recórrer al Fons de Liquiditat Autonòmica ( FLA) , de l’Estat, augmentant cada vegada més la dependència de les finances de l’Estat. Aquest és el cas de l’any vinent, en que ha de retornar 10.000 milions que no té, i que motivarà passar del 76% al 88%, la tinença de deute de la Generalitat, per part del govern central.
I, per això ningú en parla. Quan les xifres son tant immenses, tant impossibles d’explicar, el silenci és la millor estratègia. Però, la realitat és tossuda i persistent. D’aquí la gran paradoxa de pensar en una independència – exprés, sense ni tant sols tenir, liquidesa financera, per a aguantar un mes, sense les aportacions de l’Estat. Una mostra més, de l’engany i la fugida endavant, dels responsables del procés.
Perquè estem així ? Alguns independentistes poc rigorosos, tenen la resposta apunt i ràpida. Per culpa de l’Estat que no dona prou diners, a Catalunya. I ja està. Tot arreglat, la culpa sempre és dels altres, mai dels propis. La realitat, com sempre, és molt més complexa i contundent. Es cert, que s’ha de modificar el sistema de finançament, introduint el sistema alemany, de la ordinalitat ( si som els quarts en aportacions, hauríem de ser els quarts en inversions), però la dura realitat és que hem tingut uns governs molt poc austers, i molt mals gestors.
Han estirat molt més el braç que la mànega, i el resultat és el que tenim. Quan en una família li entren dos mil euros al mes, i en gasta, tres mil, el resultat és evident, i si recorre al crèdit, encara ho empitjora. I això, amb grans números, és el que ha passat, a Catalunya. Molt poca austeritat i molta alegria pressupostària amb el diner de tots, de manera que som, de lluny, la comunitat més endeutada, més hipotecada i necessitada d’un pacte d’aixugament de deute a 25 o 30 anys, a més de procedir, d’immediat a la reconversió de tota l’administració per fer-la més austera, i alhora més eficient.
Aixó, només serà possible amb un nou govern, preparat i capacitat per dur-ho a terme, presidit per un bon administrador – polític. Amb l’equip actual és impensable, perquè cap d’ells hagués passat de contramestre , en qualsevol empresa mitjana. La mediocritat produeix aquests resultats, i portem un grapat d’anys, dirigits per mediocres, no preparats ni per administrar, ni per governar, i encara menys per impulsar un procés cap a la independència. El resultat, el tenim més que comprovat. Acabo. El primer tema a tocar, pensar i resoldre, és el del deute. Tot el demès, és secundari. La prova: en el temps de llegir aquest article, Catalunya ha augmentat el seu deute, en deu mil euros.
