L’altre dia, tot passejant, vaig passar per davant dels Escolapis. Des del carrer es veia la porta de dalt, aquella porta on a les nou del matí s’instal·lava el pare Franco amb una mà al pany i els ulls al rellotge per tancar-nos-la als nassos si fèiem tard. En lloc del pare Franco, a la porta ara s’hi pot veure un epígraf amb lletres tan grosses que es llegeix des del carrer: “la natura ningú l’atura”. Ja m’imagino que la frase té a veure amb la cimera del clima i la Greta i el medi ambient i totes aquestes coses que ara s’han fet tan contingents, però vista així, a l’entrada d’una escola, provoca una sensació estranya perquè si alguna funció ha de fer l’escola, precisament, és la d’aturar la natura. És a dir, ensenyar la canalla a aturar la pròpia naturalesa, a contenir-la, per poder formar part d’una comunitat. Almenys aquesta és la meva idea de l’educació, segurament més a prop de Voltaire que de Rousseau i el “bon salvatge”.
I, de fet, els Escolapis que jo vaig conèixer també anaven en aquesta línia. No vull dir que fossin volterians, pobra gent, però sí que tenien com a missió dissimular tant com fos possible el ruc que tots portàvem dintre. I val a dir que alguns d’aquells professors es prenien tan a pit la seva feina que no hi planyien els clatellots a l’hora de mantenir un ordre que nosaltres estàvem disposats a trencar a mica que ens en donessin l’oportunitat. No diré noms, la majoria ja són morts i, de fet, les seves aptituds pedagògiques eren més pròpies de l’època que els va tocar viure que no pas d’un sadisme congènit, excepte un parell d’excepcions, no precisament masculines, que tots els de la meva generació tenim al cap.
No dic que la natura s’hagi de contenir a garrotades, ni tan sols que enyori aquells temps, bastant foscos d’altra banda. Els de la meva generació, i les anteriors, hem viscut situacions a l’escola que els infants d’avui, quan els les expliquem, deuen pensar que són una clara exageració per fer-nos els interessants: cops de regle a la punta dels dits, estibades de cabell, plantofades, esborradors que volaven d’un cantó a l’altre de l’aula i fins i tot alguna coça escadussera formaven part del nostre paisatge escolar. No crec que allò ens ajudés a créixer, sincerament, però tampoc ens va marcar especialment. Era el que hi havia i s’acceptava amb una certa normalitat. Afortunadament, poc després els mestres van entendre que les bufetades, més que infondre respecte, el feien perdre.
De tota manera, tornant a la inscripció que hi ha a la porta dels Escolapis, crec que aquesta entronca perfectament amb una altra que hi ha a l’entrada de la Universitat de Salamanca: “quod natura non dat, Salamantica non praestat”, el llatí de la qual és tan cristal·lí que no requereix traducció. Efectivament, la natura es pot contenir, o no, però el talent no es pot suplantar. Però això, com deia Gil de Biedma, s’aprèn més tard, just quan hom s’adona que la vida va de debò…