Dies abans del congrés del PSC, hi havia una certa por, en diversos col·lectius, a canviar els preceptes de la immersió lingüística de cara al futur. El fet de parlar de modificació d’alguns aspectes de la immersió va donar peu a pensar en canvis importants, o en la seva supressió.
Res més lluny de la realitat. Precisament fou el PSC, juntament amb el PSUC, el màxim defensor i impulsor de la política d’immersió lingüística, en els primers anys de la democràcia recuperada. I el resultat ha estat, globalment, molt positiu.
Ara bé, transcorreguts 40 anys d’aquell "pacte per la llengua", ha arribat el moment d’introduir determinats canvis que permetin assolir un nou objectiu: el trilingüisme real. És una necessitat evident dominar els dos idiomes propis, català i castellà, a més de l’anglès, com a nou idioma universal. D’aquí la clara opció pel trilingüisme, com a via per relacionar-se a nivell intern i extern.
Per aconseguir aquest objectiu, és indispensable modificar alguns aspectes de l’ensenyament d’idiomes, en el sentit que tots tres trobin els espais necessaris per fer-ho viable i possible. Aquest és el tema, i en aquest objectiu qui millor coneix la realitat són els equips directius dels centres educatius, de manera que puguin decidir reforçar el català, allà on faci falta, o el castellà. I, arreu del territori, l’anglès.
Ha d’haver-hi suficient marge de maniobra com per poder oferir no només classes de català, castellà i anglès, sinó classes "en cadascun d’aquests idiomes". És en el doble treball on s’aconsegueix el domini d’una llengua. Explicar-la i estudiar-la per, tot seguit, practicar-la, fent-ne ús, en tot lloc i moment, en una o dues assignatures, d’altres temes. D’aquí el gran esforç a fer, per tenir el professorat preparat, per assumir aquest trilingüisme real. És qüestió d’esforç i voluntat, i per descomptat recursos tècnics, humans i financers.
Estem en un món global, en el qual s’ha de poder viure i treballar en qualsevol dels idiomes del nostre entorn, i, com més se’n dominin, més fàcil serà obtenir un treball adient. S’ha de començar pels propis, però, tot seguit, per un de comú com és l’anglès. A partir d’aquí, i en funció de la professió, o de més estudis, es pot perfectament elegir un quart idioma, i per què no un cinquè? Cada nou idioma que s’afegeix obre noves portes, i enriqueix el coneixement i les opcions de viatjar i treballar. Aleshores per què no fer-ho?
Personalment he seguit aquest camí, i no s’ha de ser especialment dotat com per poder-se defensar en mitja dotzena d’idiomes. És una joia poder escoltar i parlar en l’idioma del país que es visita o poder escoltar i mirar programes d’arreu del món. Si això és així, comencem pels fonaments i fem possible que tots els nens i nenes arribin als 16 anys amb el ple domini dels primers tres idiomes essencials. Després ja decidiran si volen ampliar-los o no. Aquest és el propòsit que ha defensat el partit socialista, i vol que es posi en marxa a tot el país.
