El dia 28 de desembre farà un any que va morir aquest destacat polític terrassenc que va militar a Unió Democràtica de Catalunya fins a la tardor de 1977 quan va passar a Convergència Democràtica de Catalunya i encara el 2002 va entrar a Esquerra Republicana de Catalunya. Uns canvis motivats sempre per la seva recerca sincera de camins idonis per assolir la Catalunya lliure que sempre va anhelar. Nat a Terrassa, ciutat on sempre va viure. Orfe de pare va estudiar primària i batxillerat a l’Escola Pia. De petit la seva poca salut li va deixar dues coses, amb poca gana només volia menjar postres i amb moltes hores de lleure tancat a casa es va convertir en un lector empedreït.
Llicenciat en Dret per la Universitat de Barcelona després d’exercir uns pocs anys com a advocat va accedir al càrrec de secretari general de l’Institut Industrial de Terrassa, la patronal. Eren els anys seixanta i setanta del segle passat amb la gran crisi del sector tèxtil i escau recordar els seus esforços per aconseguir l’aplicació humanitzada del pla de reestructuració. Era un hàbil negociador, sempre ben documentat i persona de paraula. Feliçment casat l’any 1963 amb Mariona Blasi i Morera han tingut cinc fills. És ben notòria la seva gran afició a la lectura amb una gran i interessant especialització en la novel·la negra. Al costat del pis on vivia, hi tenia la seva biblioteca que era tan gran que ocupava un altre pis.
Entre moltes altres coses va ésser professor al CIC, impulsor de la llibreria l’Àmfora i soci d’Òmnium Cultural, entitat que va presidir de 1976 a 1978.
L’any 1980 va ésser elegit diputat al Parlament a la llista de Convergència i Unió que encapçalava en Jordi Pujol i que per sorpresa de tothom va guanyar també a la ciutat de Terrassa. Ben aviat va esdevenir una peça clau a l’hora de debatre el Reglament de la Cambra. Fou portaveu del seu grup a la Comissió d’Economia, Finances i Pressupost, on es va donar a conèixer com a diputat, i va demostrar una gran capacitat de treball, portant tots els temes sempre molt ben preparats i esforçant-se per mantenir un tracte respectuós amb els seus adversaris. Amb alguns d’aquests, sobretot del PSC i del PSUC, ja es coneixien d’anteriors negociacions de convenis sindicals i es respectaven molt. De 1983 a 1987 va ésser cap de llista de CiU i de l’oposició a l’Ajuntament de Terrassa, on es va esforçar per fer complir escrupolosament tots el reglaments a l’alcalde Royes.
El 1990 és escollit portaveu del grup de Convergència i Unió, succeint Macià Alavedra, Xavier Bigatà i Antoni Subirà. Va assumir amb ganes aquesta important responsabilitat i la va exercir de forma modèlica. Amb ell la relació amb els companys diputats d’Unió va funcionar sempre molt bé. Escau recordar la seva participació cada any en els debats del pressupost al plenari; eren unes veritables lliçons de debat parlamentari. Sovint amb un punt d’ironia desmuntava amb fets i dades concretes les argumentacions de l’oposició. La seva extraordinària preparació era motiu d’admiració i de respecte tant pels seus companys com pels seus adversaris.
L’estil de fer política d’en Raimon Escudé encaixa perfectament amb l’estil atribuït a la Unió Democràtica històrica, un partit sense enemics i que només de tant en tant tenia adversaris que calia rebatre amb arguments tan sòlids com fos possible. Tot plegat molt lluny del que sembla que és l’estil que avui es practica al nostre Parlament. Dol que s’hagi perdut aquell respecte entre adversaris polítics que pensen diferent però que estan convençuts que han de conviure i que ningú no és posseïdor de tota la veritat, sinó que tots en tenim la nostra petita part. Descansi en pau.