El Govern de l’Estat ha anunciat que planeja tornar a revalorar les pensions en relació amb l’IPC. Aquest anunci provocarà una reacció, segurament virulenta, dels qui consideren perillós un augment descontrolat de la despesa de l’Estat en les pensions. De fet, aquesta mateixa setmana, Europa ha cridat l’atenció a l’Executiu espanyol com a conseqüència dels comptes presentats per a 2020, la nostra elevada taxa d’atur i el deute públic. El president Pedro Sánchez es va comprometre a tornar a apujar les pensions en funció de l’IPC i derogar definitivament la llei per la qual el Govern de Rajoy va referenciar l’augment anual al 0,25 per cent. Una llei que va causar una viva polèmica que es va tornar en indignació amb aquella lamentable carta de la ministra Fátima Báñez, que continua tenint al carrer els pensionistes espanyols; a Terrassa, segueixen les concentracions de cada dilluns en favor del sistema públic de pensions.
A la reunió de la taula del Pacte de Toledo del passat mes de setembre va quedar clar que la voluntat del Govern era apujar les pensions durant l’any 2020 amb l’IPC, que se situa entorn del 0,9 per cent. L’afectació que això té a les arques de l’Estat és gran i, sense treure importància a la diferència que significa derogar l’article 58 de la Llei General de la Seguretat Social i aplicar directament l’IPC, el problema és que el debat sobre les pensions s’ha d’afrontar amb valentia i trobar ja una solució d’un cert recorregut. La sostenibilitat de les pensions és prioritària, però també ho és la sostenibilitat dels pensionistes.
No s’han de buscar grans discursos teòrics: la majoria de les pensions són realment baixes, algunes irrisòries, fins i tot la utilització de l’IPC com a referent revaloritzador té un impacte ridícul. És veritat que hi ha un problema amb les pensions, però del que es tracta és de reduir l’atur i augmentar les cotitzacions. Ahir parlàvem del drama que significa per als joves no poder-se independitzar.
El problema de les pensions està molt més en el mercat laboral que no pas en el sistema i és aquí a on s’han d’establir condicions de canvi i sostenibilitat. La precarietat laboral és la que fa insostenible el sistema públic de pensions. La devaluació de salaris que ha provocat la crisi econòmica no s’està corregint amb la pretesa sortida de la crisi i ja s’està tornant a parlar de problemes de productivitat, qüestió que durant aquests anys s’ha corregit, precisament amb la reducció de sous. Si hi ha quelcom intocable és el sistema de pensions. No perdem de vista el que està passant a França.
