Quan arriba la tardor i podem tornar a caminar pels boscos amarats per pluges generoses ens sentim com dipositaris d’un tresor que s’escola a les mans. Què podríem fer perquè els nostres nets tastessin aquests boscos que combinen roures, alzines i pins per crear hàbitats on refugiar-nos unes hores i recompondre’s en cos i ànima com fem nosaltres? Què podríem fer per preservar el llegat? Què podríem fer que no fos simplement aspiracional? Que fos operatiu? En què hem de vigilar més? No ens volem resignar que els canvis del clima que, entre tots hem provocat, ens preguin alguna cosa que és estructural en la nostra identitat. No ho volem sentir com un destí inexorable. Però sabem que anem tard, molt tard, i que les decisions importants són complexes.
Penso que el meu avi no tenia aquests maldecaps respecte de la natura. En tenia d’altres. Era caçador i mantenia una relació diferent amb la muntanya, però l’estimava tant que no en podia prescindir. Cada diumenge. Tot l’any. Com un rellotge, ell, els gossos i el net mentre va ser petit. I a la temporada de caça a empaitar conills. Llavors no sentíem parlar gairebé dels senglars. Era la caça de peces petites i algun bolet. El meu pare va morir abans que es parlés tan insistentment de canvi climàtic però era un defensor radical de la conservació de la natura, que per a ell havia estat sobretot Montserrat, Sant Llorenç i l’Obac. Avui patiria molt amb l’emergència climàtica, com patia amb els incendis forestals o les èpoques de sequera. Penso com és d’important aquest vincle familiar amb la natura, com ens marca en positiu per a tota la vida. Aquest vincle és part del llegat que rebem i del llegat que deixem. I ens agradaria deixar-lo en condicions.
Ara nosaltres, que sentim les arrels dels pares i dels avis quan caminem per la muntanya, tenim aquesta sensació que cada dia que gaudim de les frondositats generoses i dels paisatges de bellesa esculpida al llarg de segles som uns afortunats, qui sap si de les darreres generacions afortunades. I ens agradaria poder transmetre als que venen al darrera aquestes sensacions de plenitud que només les teves muntanyes et donen, les que són la pàtria personal, les que esfumen les cabòries i t’ensenyen en cadascun dels seus plecs un llegat que ens sentim cridats a preservar. Voldríem poder compartir els escenaris del silenci, els mecanismes que canvien els colors i els noms de cada indret. I ho voldríem fer perquè tenim la sensació que la nostra millor versió com a persones porta alguna cosa empeltada d’aquestes passejades. Alguna cosa que no és superficial, que ens ha marcat, que és constituent.
Els anys t’acosten a la muntanya amb menys força per caminar però amb més capacitat de llegir-ne els racons. Cada nou camí és un regal, cada descobriment d’un nou forn de calç o d’una carbonera és un aprenentatge, cada font, cada paret de pedra amagada al bosc, cada barraca o cada balma obrada són peces d’una trajectòria compartida. Ho sabem, són testimonis d’èpoques on la muntanya no era un territori idealitzat, era un territori de supervivència, un espai per treballar durament, però un espai que no tenia la caducitat que ara veiem que tindran els paisatges.
Diumenge passat va ser un espectacle. Vàrem baixar per sota la Falconera i la Sabatera en un dels diferents camins que moren a Mura i vàrem poder observar una riera tan viva d’aigua que era com un homenatge que no voldríem que acabés mai. Som uns privilegiats. Ho hem estat sempre. Però ara hem de ser uns privilegiats molt més compromesos a mantenir aquest llegat. Vàrem agafar un camí preciós que baixa per sota la Falconera i que fa un tram pel Torrent d’Estenalles. Va ser impossible continuar d’aigua com baixava. Ni rastre de les fites del camí que ens havien portat fins allà. Però, lluny d’enfadar-nos, ho vàrem celebrar, ni que la tornada consistís a tornar a fer una pujada d’una verticalitat notable. Veure aquella aigua puríssima endreçar el silenci era com paralitzant. Un espectacle regalat. Un espectacle que hauríem de regalar nosaltres també als que ens succeiran.
Quan hom camina per la muntanya sent el temps diferent. Els temps propi i el temps de la natura. Tot a la natura passa a base de dècades, de segles. Però sentim les noves amenaces climàtiques en forma d’anys, no de dècades o de segles. Tots els estudis ens aboquen cap a una certa urgència per aturar impactes que canviaran els paisatges de les nostres vides i de les nostres arrels. No sé què podem fer que no sigui pura retòrica, però sé que hem de preservar el llegat.
