Fa uns anys, els carrers es van omplir d’oficines de caixes i bancs. Sense ser expert en finances, ja es veia que allò acabaria com el rosari de l’aurora. Una caixa feia una promoció immobiliària a les Kimbambes i amb les hipoteques que col·locava ja podia justificar una nova oficina quilòmetres enllà. S’enviava a can Pistraus aquella filosofia fundacional que es fonamentava en l’estalvi “de proximitat”, per dir-ho amb paraules d’ara. M’imagino perfectament la il·lusió que devia fer a un client d’Alcorcón tenir una llibreta de Caixa Terrassa! I, viceversa, aquí s’omplia d’oficines de la Caixa d’Almeria. Resultat -i no va ser el pitjor-, munts de locals buits per llogar.
Més tard, van arribar les franquícies de forns. No van omplir els espais de les oficines bancàries perquè les encabien en espais més petits. Però pràcticament n’hi havia a cada dos passos. Això sí -ehem!-, tot eren forns “tradicionals”, amb pans “artesanals”. Tampoc no calia ser un tècnic de la Cecot per veure que el darwinisme comercial s’encarregaria de posar-hi remei i que uns depredarien els altres fins a arribar a un relatiu equilibri en l’ecosistema del gremi. En aquest cas diria que s’ha reforçat la imatge dels bons forns de sempre just en comparar-los amb tanta improvisació i ínfima qualitat comercial. Una imatge que ara es reforça amb iniciatives com la del Gremi de Flequers de Terrassa i Comarca amb l’edició del preciós llibre “Pa de flequer. La cultura d’un aliment bàsic”, de Jacint Torrents i Joaquim Sañé.
Però de fa un temps, i després de l’auge de l’arribada de fruiteries a cada carrer, han començat a proliferar els supermercats de conveniència. En el cas de les fruiteries, també amb alguns fracassos clars, la seva presència i abundància encaixen amb els signes dels temps. Cal consumir menys carn i menjar més fruita i verdura. I les caixes al carrer, a més del glamur de recordar-nos els carrers de Nova York que surten a les sèries de televisió, ens ho recorden de manera permanent.
Ara bé, el cas dels súpers mereix una atenció especial. Tinc la impressió que, més que resultat de grans estudis de mercat, són conseqüència de la simple observació de l’èxit que han tingut els colmados dels paquis. Petits, bigarrats, atapeïts, amb una mica de tot, però oberts a moltes hores tots els dies de l’any, són perfectes per a una societat apressada que no té temps de fer llista de la compra i sempre troba a faltar el iogurt, la cerveseta o s’adona que se li ha acabat el suavitzant. I, és clar, darrera hi ha una família d’origen estranger disposada a fer-hi vida. Com als colmados d’abans. Total: que si aquests colmados dels paquis fan una funció social clara, com si es tractés d’una start up ingeniosa, les grans cadenes s’han abocat a copiar-los.
En un radi d’aproximadament cent metres de casa, a més de dos supermercats grans, ja s’han obert els supermercats exprés -o com es vulguin dir- de tres cadenes més. Alguns, davant per davant de carrer. I com que es tracta d’imitar els paquis, ja es veu que el personal -no em vull ni imaginar amb quines condicions laborals- té perfils similars. Els tindrem tant a prop que gairebé no caldrà ni avisar els de casa que hem baixat a buscar mitja dotzena d’ous, perquè en tres minuts ja haurem tornat.
Ara bé: s’admeten apostes sobre quan tardarà el darwinisme comercial -altrament dir “mercat”-, altra vegada, a posar ordre a tanta abundància d’establiments de conveniència.
