A començaments d’aquesta setmana es va portar a terme una manifestació, certament concorreguda, que reivindicava la necessitat de més places de residència per a la gent gran a la ciutat. Segurament és un d’aquells temes que per molt que en sentim a parlar no valorem fins que ens trobem en la necessitat personal de trobar una residència per a una persona propera. Pel mateix motiu, no valorem la mancança ni pensem, com sí que han fet els convocants de la manifestació, que estem davant una necessitat que serà urgent en poc temps si no ho és ja.
Diu l’Organització Mundial de la Salut que és necessari que existeixin cinc places a residències per cada cent persones més grans de 65 anys. I, això, tenint en compte les persones que s’estimen més viure soles tot i la seva edat, les que tenen cuidadors a casa o viuen amb familiars o les que, fins i tot, comparteixen projectes imaginatius com el "cohousing", que es podria traduir com cohabitatge, que no és altra cosa que compartir habitatge amb altres persones, garantint cura i suport.
Estem lluny a Terrassa de la recomanació de l’OMS. A la ciutat necessitaríem al voltant de 1.800 places i, tot i que les xifres ballen una mica, les places disponibles, entre públiques i privades, se situarien entorn de les 1.200, una quantitat del tot insuficient. I dintre d’aquestes places ens trobem amb preus públics i amb preus absolutament prohibitius per a economies, diguem-ne, normals.
Les necessitats assistencials a la ciutat aniran en augment exponencial si són certes les projeccions que es fan, perquè no només augmentaran de manera important els majors de 65 anys amb l’arribada a la jubilació dels denominats "babyboomers", els fills del "desarrollismo" espanyol dels anys 60, sinó que, de la mateixa manera, aniran en augment els més grans de 80 i 85 anys i, per tant, hi haurà molts més dependents.
Igual que passa amb l’ensenyament i amb la sanitat, la dependència de l’administració pública de la iniciativa privada en relació amb la gent gran serà cada vegada més important, perquè no sembla que hi hagi canvis en les polítiques relacionades amb la dependència. De fet, velles aspiracions a la ciutat com les residències públiques de Sant Pere Nord o de Ca n’Anglada s’estan convertint en una autèntica entelèquia, tot i ser una absoluta necessitat.
