PRIMER ACTE. No recordo com vaig conèixer el Feliu Formosa cap a principis dels anys setanta, possiblement mitjançant els bons oficis de Joan Busquets o del Roc Fuentes, dos terrassencs amics d’ell i compromesos en la lluita contra el franquisme, dins la principal organització clandestina de la ciutat, el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), organització a què feia poc m’havia incorporat.
Aquells eren anys que ben pocs sabien escriure en català i m’havia molestat sentir com algunes persones benestants es reien de les faltes d’ortografia que hi havia a les octavetes que de tant en tant llançàvem els del PSUC o les Joventuts Comunistes de Catalunya (JCC) amb l’intent de mobilitzar la ciutat per alguna injustícia, detenció o lluita de celebració dels treballadors. Aquell temps, pel fet de ser un estudiant d’enginyeria, suposadament jo era un “intel·lectual” que formava part de les forces de la cultura, els companys em van encarregar la revisió ortogràfica d’alguna de les octavetes i de passada que la traduís al català. Si el meu castellà tenia mancances, no diguem el català, que només l’havia estudiat mig d’amagatotis al meu poble de Montblanc l’any 1968, amb un capellà que ens en feia algunes classes al sortir d’escola.
Amb una bona dosi de voluntat i militància intentava traduir octavetes a la llengua materna, essent conscient de les moltes faltes ortogràfiques i de redacció. Ara bé, sabia de bon grat que el Feliu coneixia molt bé la nostra llengua, ja que feia poesies, traduïa llibres i teatre en català; com sigui vaig buscar la manera de contactar amb ell i així em vaig dirigir algunes vegades al seu pis que situaria a la carretera de Rellinars -potser carrer Transversal?- perquè em corregís tan “revolucionàries octavetes”. D’aquelles activitats m’han quedat a la memòria un parell d’anècdotes. La primera donava fe del seu coneixement no sols del català, ja que com que escrivíem de la manera com pronunciàvem vaig incorporar al text diverses vegades la paraula “jovens”, que és com encara es diu a la Conca de Barberà, a l’Alt i Baix Camp. Al veure’l escrit així diverses vegades el Feliu em va dir que jo devia ser de Reus o de les rodalies.
La segona anècdota fou en un moment que va preguntar-me com em deia, si bé ràpidament va afegir: “No, millor no m’ho diguis, així si em deté la policia no podré denunciar-te!”.
Actualment cap terrassenc deu saber que algunes octavetes llançades a la nostra ciutat entre el 1971 i 1973 tenien l’empremta d’un Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.
SEGON ACTE. Durant uns anys, ja a la segona meitat dels setanta, vaig dirigir la revista Jovent, de la JCC. Com no podia ser d’altra manera a les seves pàgines hi varen sortir publicacions de diversos terrassencs com el psicòleg J. Herreries o les d’un sacerdot local, el nom del qual no diré perquè parlava de temes que interessaven als “jovens” com la sexualitat, de forma una mica heterodoxa.
Amb motiu de la celebració de l’aniversari del maig del 68, deu anys, preparàrem un reeixit número 9 de la revista, amb un dossier sobre aquell esdeveniment que tant va marcar la nostra joventut amb un article de J. Sempere, hi afegírem una entrevista amb el cantant Raimon parlant de rock, però també feia una dècada de la invasió de Txecoslovàquia i per aquest motiu entrevistàrem el professor M. Sacristán, però vet aquí que algú va adonar-se que també era el vuitantè aniversari de B. Brecht i com no podia ser d’altra manera cuita corrent vaig demanar-li un article al Feliu sobre aquest important autor alemany. Ell, com sempre, va respondre a la petició lliurant-nos un excel·lent article i recomanant-nos d’acompanyar-lo amb algun dibuix de G. Grosz, el famós pintor expressionista afiliat al moviment espartaquista, que òbviament nosaltres ni coneixíem; el Jovent va queda rodó i tingué una difusió d’alguns milers d’exemplars.
Així doncs, en un sol número de Jovent vàrem reunir diverses personalitats culturals de l’esquerra amb bon coneixement de la cultura alemanya, que es coneixien i eren prou amics.
TERCER ACTE. Fou a la segona meitat dels vuitanta, quan la família “psuquera” ja ens havíem divorciat i el Feliu crec que no vivia a Terrassa, que ens vàrem veure ensarronats amb la proposta d’ingrés al bloc armat atlantista, subproducte de «la guerra freda», per part d’aquell president que d’entrada va dir “no” a l’OTAN i que quan va arribar al poder ens va amenaçar de dimitir si no guanyava el referèndum. Em refereixo al F. González, posteriorment ell i els successors van incomplir les tres condicions que va proposar per entrar-hi i encara seguim a dins.
Un grup de ciutadans i forces polítiques de Terrassa vàrem emprendre una reeixida campanya per votar “no” en contra del referèndum d’ingrés a l’OTAN, on de fet ens havia fotut d’amagatotis el CDS l’any 1982. Fou una època de molta activitat, on la població de la ciutat va fer un gran paper organitzant moltíssimes activitats i manifestacions. Malgrat els anys transcorreguts és de rebut recordar diversos debats en mitjans públics on per la banda a favor hi assistia el malaurat amic Raimon Escudé, sempre amb arguments prou sòlids, els socialistes locals no aparegueren quasi mai i els contraris a l’ingrés poguérem gaudir de la paraula i reflexions d’experts en conflictes com R. Grasa, F. Sagaseta, d’escriptors com A. Gala, J. Cabré i tants altres, que aconseguiren que a la ciutat de Terrassa i també a Catalunya guanyés el “no”.
Enmig de la campanya vaig recordar que l’Ovidi Montllor anys ençà havia fet un espectacle sobre el poema de Maiakovski “La guerra i el món”, tot i pensant que podia ser d’interès com a producció cultural i de combat donar-lo a conèixer a la ciutat. Segurament fou el traductor del rus de Maiakovski, el poeta Joaquim Horta, qui em posà en contacte amb l’Ovidi, que també era militant del Partit dels Comunistes de Catalunya (PCC). Ell em va convidar a dinar en un bar proper al Parc Güell, on crec que vivia. No en recordo els motius, però a ell li va ser del tot impossible participar-hi, però enmig del dinar va sortir una vegada més el nom del Feliu i com no podia ser d’altra manera vaig tornar a assetjar-lo. Com a professor de l’Institut del Teatre de Terrassa, ràpidament va preparar ell mateix amb alguns alumnes un recital de «La guerra i el món», i es realitzà l’acte un migdia laborable a la sala d’actes del Politècnic de la Rambla. De vegades he pensat que potser tot això m’ho he inventat i fins i tot que no hi hagi gairebé ningú que ho recordi, atès que amb el pas dels anys, tal i com diu la cançó, “el vent del nord s’ho emporta”, però al rebre la informació de les activitats que la ciutat properament dedicarà al Feliu Formosa vaig considerar que valia la pena recordar aquelles petites coses i esdeveniments d’uns anys que intentàvem fer política i cultura.
“Et le vent du Nord les emporte
Dans la nuit froide de l’oubli
Tu vois, je n’ai pas oublié…”
(“Les feuilles mortes”. Jacques Prévert)
