CADA any, quan s’atansa Nadal, es mostren als espais públics els pessebres finançats pels ajuntaments i creats per artistes populars o professionals. La mostra de pessebres ha originat sempre polèmiques basades en diferents raons, artístiques, religioses, econòmiques, etc.. És lògic que si les exposicions artístiques, en general, però sobretot les d’art abstracte o conceptual, provoquen sovint certa polèmica, esdevingui el mateix en les mostres pessebrístiques, ja que el pessebrisme és també un art d’origen religiós tensat per la dialèctica tradició/innovació. El que ja no és lògic és que la crítica contra certs pessebres la generin prejudicis masclistes i ideològics . Em refereixo als comentaris i insults pronunciats als mitjans públics per un polític, Javier Ortega Smith, i un periodista, el director d’OKDiario, Eduardo Inda. El polític afirma que el pessebre de la Plaça Sant Jaume de Barcelona és com l’Ada Colau una cosa incoherent i sense el més mínim afecte estètic i que un pessebre ha de ser el que és, una representació d’un moment religiós i també artístic. Per arrodonir-ho defineix l’Alcaldessa de Barcelona com l’antítesi de l’art, del bon gust i del sentit comú. El periodista, Inda, expressa que el pessebre de l’Ada Colau és una forma de tocar els nassos als catòlics…de tocar-los les pilotes.
Hom infereix dels dos comentaris que aquest pessebre no és art, que és laic o ateu i que és un atac als catòlics. Són afirmacions gratuïtes, no hi ha cap argument, amb un afegit molt greu: el pessebre és una excusa per anar contra la persona de l’Ada Colau per prejudicis masclistes i ideològics. Aquests dos senyors, com altres que pensen el mateix, obliden dues qüestions bàsiques per tal d’entendre l’art pessebrístic: (1) la secularització de la societat des de l’Edat Moderna fins a l’actualitat i (2) la complexitat d’aquest art amb l’eterna ambivalència, tradició-innovació.
(1)S’entén actualment per secularització la crisi de la fe de la cultura moderna i la creixent desaparició de la religió de l’esfera pública. La separació entre l’Estat i l’Església, la desvinculació de la política de la religió, l’alliberament de la ciència, la filosofia, el Dret, l’educació i l’art han generat una reducció dels lligams religiosos des de l’Edat Moderna fins a l’actualitat. Vivim temps de pluralisme d’idees on coexisteixen diferents visions del món i de la vida. El monopoli de la visió religiosa del món i de l’existència ha desaparegut. (2)Degut al procés de secularització, el Nadal, com altres festes religioses, és percebut com un tradició, costum o expressió artística. Encara que l’origen de Nadal sigui un record del naixement de Jesús, ha assolit una autonomia deslligada del seu origen, la qual cosa no vol dir que el vincle de la festa amb els seus orígens deixi de tenir sentit.
El pessebre és en aquest sentit una representació antiga que ultrapassa el fet religiós. Des de temps immemorials cada país ha anat incorporant al pessebre les seves característiques ètniques, culturals i tecnològiques. Avui, l’art pessebrístic s’ha secularitzat i ha iniciat una via innovadora. El pessebre té una pluralitat de significats, de interpretacions. Un creient o un agnòstic o un ateu, un poeta o un músic, un arquitecte o un escultor, un pintor o un fotògraf, un conservador o un progressista, un empresari o un treballador davant d’una mateixa realitat, el pessebre -tradicional o conceptual-, la miren, la interpreten des de perspectives diferents. Cada època es miralla en el pessebre, cada època ha creat el pessebre a la seva imatge: el vestuari, els oficis, els objectes; hi ha expressat allò que preocupa a la societat i ella s’hi ha reconegut. Tradició o innovació? Els pessebres que anomenem tradicionals són precisament la conseqüència d’uns canvis culturals, tècnics o fins i tot conceptuals, ja que els pessebres no només poden representar, sinó també invitar a la reflexió. Els pessebres poden ésser formes d’expressió de la societat que els crea i si cada època s’hi veu reflectida, penso que un pessebre mirat des d’un context contemporani no hauria de ser menyspreat o els patrocinadors, en aquest cas l’Ada Colau, condemnats o vilipendiats.
