Tres raigs de llum feien un llarg camí viatjant veloçment per l’espai. Orgullosos i cofois de la seva puresa, transparència, velocitat i la perfecta i rectilínia trajectòria, travessaven immenses distàncies inundant l’espai amb la seva resplendor i energia.
De cop, un d’ells xoca contra unes gotes d’aigua que es troben en el seu camí. S’esglaia, sabent que no pot desviar-se i no li queda més remei que travessar-les i seguir endavant. Però… què passa? Ja no hi ha llum blanca, ha desaparegut, no hi és. S’ha perdut aquell raig tan pur, nítid, segur d’ell mateix per la seva potència, vitalitat, per la seva enorme velocitat, per la seva radiant blancor. El raig de llum blanca està desconcertat, s’ha acabat, ha mort.
Però no, la seva enlluernadora puresa s’ha transformat en una viva policromia que a més ha multiplicat la trajectòria inicial. Ja no hi ha un sol camí, s’ha diversificat augmentant així el seu abast. Una explosió de colors ha inundat l’espai. La monotonia de la llum blanca s’ha enriquit amb una gran varietat de colors: vermell, taronja, groc, verd, blau… De no haver estat per l’ensopegada amb unes gotes d’aigua el raig de llum no hauria conegut la gran riquesa que contenia dins seu, hauria seguit amagant el tresor que guardava al seu interior. L’obstacle l’ha transformat, com per art de màgia, en unes noves i sorprenents formes de llum, ha descobert els colors.
El segon raig de llum va topar amb un petit tros de cristall i va experimentar la mateixa i meravellosa transformació que el primer. Una viva explosió de colors va sorgir fruit de l’encontre amb el minúscul trosset de vidre.
El tercer va seguir impertorbable el seu camí, sense entrebancs, sense obstacles. Mai va arribar a saber el tresor que contenia dintre seu, mai va arribar a conèixer la diversitat que amagava en el seu interior, un esplèndid tresor de tonalitats de colors.
Unes febles gotes d’aigua i un fràgil tros de cristall han fet un petit miracle. On hi havia un entrebanc ha brollat una font meravellosa de vida i color.
No ens agraden els obstacles ni les dificultats ni els contratemps i no els busquem. Però ens els trobem pel camí de la vida malgrat que els vulguem evitar i a vegades ignorar. La sorpresa apareix quan descobrim que la petita pedra o la gran roca que obstaculitza el camí se’ns revela com un miraculós mitjà per mostrar la potencialitat amagada dins nostre i que tan sols necessitava un motiu per manifestar-se. De la mateixa manera que, com deia Bécquer, la corda de l’arpa necessita una mà per arrancar-li una nota, sovint també necessitem un entrebanc per desplegar la nostra riquesa interior.
Quina sort quan estem envoltats de persones que ens fan claror. Unes ho fan amb el color de l’amistat, altres amb el color del consell, unes altres amb el color de l’alegria, del color de l’acompanyament, de l’escolta, de l’ajuda… Vermell, taronja, groc, verd, blau… Tant se val, tots els colors són i donen vida. Tots portem dintre un arc de sant Martí de colors amb què podem enriquir i embellir el nostre entorn.
