La setmana passada, parlava del tram nord de la C-16 ( Eix del Llobregat). Avui, parlaré del tram sud, convertit en autopista. De fet l’autopista més cara d’Espanya i part de l’estranger, en mans de l’empresa AUTEMA (un 76,3% a mans de Ferrovial i un 23,7%, d’Abertis). Curiosament, el tram sud de la comarca del Bages es bifurca, a Manresa cap a la C-55 i cap a la C-16 (autopista Sant Cugat-Terrassa-Manresa).
Li dic “autopista misteriosa”, per tot el reguitzell de curiositats al llarg de la seva història. Història que comença l’any 1986, amb l’adjudicació de les obres i l’explotació de peatges. Des d’aleshores, sempre ha estat envoltada de crítiques, manca de transparència, renovació de concessions, tractes de favor per part del govern de la Generalitat i deficiències en la qualitat, que l’han convertida en una via en obres permanents, en un lloc o altre del recorregut. En sóc testimoni directe, perquè l’he feta servir centenars de vegades, des de la seva entrada en funcionament.
Si la setmana passada exposava el mèrit de l’alta burgesia catalana en aconseguir construir el túnel del Cadí, similar pressió varen fer per aconseguir una via ràpida per arribar a la segona residència de la Cerdanya i evitar els revolts i lentitud de la carretera normal. Així va néixer aquest tram de la C-16, en forma d’autopista, per concessió, amb un tracte de favor des del primer dia fins a l’actualitat.
Per què tracte de favor? Doncs pels lligams entre empreses, societat civil, Govern de la Generalitat. Si una obra convenia, es buscaven arguments per justificar-la i fer-la passar per davant d’altres, molt més urgents i necessàries. Un bon exemple, el tenim a dia d’avui amb el tram sud de la C-55, que va de Manresa a Castellgalí-Sant Vicenç-Monistrol de Montserrat…
Cal saber que, quan una carretera normal supera els 12.000 vehicles d’IMD (intensitat mitjana diària), toca preparar el desdoblament. Doncs bé, aquesta carretera supera habitualment els 30.000, i en alguns punts arriba als 38.500, la qual cosa suposa accidents i incidents habituals i greus.
Davant d’aquesta situació, els agents del territori reclamen dues solucions: o desdoblar la carretera (C-55) o una de més ràpida i eficient, privatitzar l’autopista i convertir-la en autovia pública. La primera solució (desdoblament) tindria un cost de 120 milions, pel que fa la segona opció (recuperar concessió) el preu no ha estat mai clar. És un misteri, perquè la lletra petita de la concessió no l’hem arribada a conèixer mai. La concessió, després de diverses pròrrogues, acabarà l’any 2039. Massa temps per poder esperar.
Vistes les pressions del territori, es va arribar a un acord de bonificació de tarifes als particulars que, de fet, compensa la Generalitat a l’empresa. Sí, aquí estem com en algun joc de fira que diu “aquí siempre se gana”, doncs Autema sempre guanya. Tant és així que la Generalitat ha pagat 60 milions per les compensacions en matèria de bonificacions, pels anys 2017/2018. Sí, sí, heu llegit bé. Seixanta milions, de manera que en quatre anys se li donarà tant diner com el que costaria desdoblar la C-55.
Sorprenent, i tanmateix acceptat pel govern català. En resum, a l’igual que parlava la setmana passada de mala gestió tradicional dels governs de la Generalitat en matèria d’infraestructures, equipaments i serveis, podem parlar de pèssima gestió en matèria de mobilitat en el tram sud de la comarca del Bages, en les seves connexions cap a Terrassa o Martorell.
Ni abans ni ara tenim governs dedicats a buscar solucions austeres i eficients per a la mobilitat. Hi ha misteriosos lligams que mai s’han explicat, però que han funcionat a ple rendiment, per als privats, no per als interessos públics.
