Avui s’escau la diada de santa Bàrbara. Diuen que és la patrona de l’arma d’artilleria i d’altres sectors. En el primer cas, m’importa un rave. Tot i que em va tocar "servir" a la caserna de Gardeny, a la capital de la terra ferma. Un any perdut llastimosament. Sort que, d’uns anys ençà, el servei militar ja no és obligat. Prenent una altra visió, massa gent se’n recorda poc, d’ella. Quan ho fa, ve a ésser que cauen llamps i trons. O van maldades.
En aquest punt, no fan altra cosa que palesar la seva poca fe i un mínim criteri. Si se m’accepta el símil, gairebé com quan una parella d’enamorats agnòstics decideix casar-se a l’església per allò del "què diran". Quanta hipocresia! D’aquests, n’hi ha molts.
Diu la llegenda que l’aparell elèctric d’una tempesta té a veure amb el moment de la mort (per martiri) de la santa. Per extensió, també la festegen i la tenen com a referent aquelles professions on es tracta amb explosius (electricistes, bombers, firaires, fonedors o minaires). És així que un dels llocs on hi ha més pobles que la tenen per patrona és al País Valencià. Un lloc de gran tradició fallera.
L’adagi que "només ens recordem de santa Bàrbara quan trona" equival a quan "utilitzem" els serveis d’algú interessadament. O si ho deixem tot a fer fins a darrera hora i ens enganxa el rellotge. Altrament, em sobta copsar que, essent com som grans amants de la tradició del foc de Sant Joan, ben bé no tenim indrets on es professi un gran fervor per ella. És prou estrany.
Tot aprofitant un embarbussament lingüístic, capgiraria en interès propi la dita del "ploure, prou que plou, però, pel que plou, plou poc". Què us semblaria dir "tronar, prou que trona. Però, pel que trona, trona massa poc?". Si més no, en el sentit que provocaria canvis miraculosos en força persones, a l’estil de sant Tomàs. Vull dir que creurien en presenciar "surprises" inesperades.
Passant aquesta dissecció filosòfica a la política, Déu faci que esclati algun miracle en la propera sessió d’investidura del president espanyol. No essent així, correm el risc d’abocar-nos a un carreró sense sortida.
Llavors, ja no sé si haurem de posar un ciri a santa Bàrbara… o a sant Apapurcio.
