Deia en Leonardo da Vinci que “la pintura és poesia muda€ i la poesia, pintura cega. Una i altra van imitant la natura tan bon punt els és possible”. Frase que considero genial i que no precisa cap aclariment. Enceto la columna així en commemorar-se, avui, el centenari de la mort d’en Pierre-Auguste Renoir.
Potser es decantà preferentment per una visió més sensual de l’entorn que no pas els col·legues Manet o Van Gogh. Les seves creacions ens deixen palès un sentiment de goig per la vida i la natura. Gairebé m’atreveixo a deduir que traspua un alè musical en la seva obra. No endebades havia començat estudiant solfa i cantant en una coral dirigida pel gran compositor Charles Gounod. Qui no recorda, d’aquest autor, la magnificència de la seva “Ave Maria”?
De ben petit, pintava les parets de casa amb carbó. Un habitatge, per cert, no gens allunyat del pati del Louvre. Aquest fet el duia sovint a entrar dins del museu i quedar-se extasiat davant algunes obres de nivell estratosfèric. Més endavant, àdhuc li van permetre fer còpies de quadres de les sales de la pinacoteca, atenent la seva tècnica.
De fet, “la pintura és la néta de la natura. Està relacionada amb Déu” (deia Rembrandt). Com a complement, una altra frase de Cézanne enquadra perfectament la vocació del nostre personatge: “No es tracta de pintar la vida sinó de fer viva la pintura”. Personalment, a mi, que sóc bastant tanoca en temes pictòrics, he de dir que m’encisa el nucli de qualsevol quadre seu. Tan sols em quedo bocabadat i deixo anar un sentiment d’admiració.
D’origen humil, no disposava de gaires diners per viatjar i ampliar el ventall del seu art. Això sí, qualsevol indret de la ciutat de la llum o les seves rodalies l’inspirava a límits insospitables. Tot extrapolant d’alguna manera aquesta reflexió al dia a dia, celebro l’interès educatiu per les arts en l’educació actual. Contràriament, a la meva època d’estudiant, tot era bastant més primerenc i mancat.
En qualsevol cas, somiar és de franc. És ací que una altra frase d’en Vincent Van Gogh (“somio les meves pintures i després pinto un somni”) em marca la cloenda d’aquest espai tan curt. Tant de bo que tots ens fixem el desig de tan sols coses bones per al nostre món!
