No puc ni vull entrar a fons en la desafortunada picabaralla entre la tinenta d’alcalde i el regidor de l’Ajuntament de Terrassa que aquests dies ha ocupat pàgines i pàgines del diari. Que dos membres del Consistori, un al govern i l’altre a l’oposició, s’encarin i s’encenguin per una qüestió en què va la credibilitat personal és d’allò més normal i corrent. Però que es porti l’enfrontament al terreny de les percepcions subjectives i quan es fan judicis d’intencions ideològics, llavors ja s’entra en un fangar d’impossible resolució.
En canvi, sí que vull discutir la proposta de la tinenta d’alcalde Lluïsa Melgares sobre com combatre la persistència d’allò que se’n diu “micromasclismes”. Una proposta que he llegit a l’entrevista que li va fer Diari de Terrassa dissabte passat, i que consistiria a enregistrar les reunions de les comissions de govern -i per extensió, per què no, les dels plens i tota altra mena de trobades- o de posar-hi “observadors de gènere”. Això, sense que la tinenta precisés qui faria l’anàlisi d’aquests enregistraments ni qui podria fer d’observador imparcial, i com s’actuaria si es descobria l’existència d’algun micromasclisme. Perquè aquesta és la gran qüestió. Certament, no poso en dubte l’existència dels anomenats micromasclismes, ni de tants altres petits gestos que delaten actituds discriminatòries en tota mena d’àmbits, com també existeixen gestos d’assentiment o d’adhesió. Una cara d’aprovació, un somriure burleta o una ganyota d’escepticisme formen part de les nostres intercomunicacions diàries, i mai són fàcils d’interpretar. Fa molts anys que s’han estudiat les lògiques comunicatives interpersonals, i són d’una enorme complexitat. A més, a part de ser resultat d’aprenentatges inconscients -i, per tant, de no saber-los identificar amb claredat-, la diversitat cultural, ideològica, religiosa o política provoca que aquests petits gestos i usos implícits del llenguatge generin grans malentesos que van molt més enllà de la mateixa intenció de qui els usa.
Ara bé, el problema arriba quan algú creu que la diversitat ideològica, religiosa, política o de registres comunicatius en general no només s’ha de regular, sinó que es pot regular. El problema arriba quan algú creu que es poden fixar límits a les microrealitats -és a dir, que es poden prohibir i sancionar- i que es pot determinar objectivament allò que s’ha de considerar ofensiu, quan estem parlant de percepcions subjectives. El problema, en definitiva, és si és legítim censurar i sancionar allò que a algú li pot semblar ofensiu, sense violentar el dret fonamental a la llibertat d’expressió.
La meva opinió és que el control de les microexpressions discriminatòries -insisteixo, en tots els terrenys, no només de caràcter masclista, sinó també les de sentit contrari, o les de caràcter etnicista i tantes d’altres- és d’una complexitat enorme. I més si es vol fixar en quin moment i situació es converteixen en ofenses intolerables, ja que això no només depèn de qui les usa sinó de qui les rep, amb diversos graus, diguem-ne, de pell fina a pell gruixuda. Però, sobretot, dissenteixo radicalment de la possibilitat del control, la censura i la sanció com a mecanismes per evitar-les.
Primer, per inútils i fora de tota lògica educativa avançada. I, segon, perquè està als antípodes del que hauria de ser una concepció oberta, progressista i liberal -en el bon sentit de la paraula- del que és la llibertat d’expressió en una societat plural.
La correcció política, mal entesa, fàcilment, pot esdevenir una perillosa temptació totalitària.
