El nostre país no s’ha distingit per tenir governs planificadors. Al contrari, la improvisació ha estat norma habitual, a l’hora de prendre grans decisions. I com tothom sap, quan s’improvisa, tot s’encareix i pot acabar de la manera més insospitada. És el que ha passat, o està passant, a nombroses infraestructures, arreu del país. No em ficaré amb les de Barcelona i Àrea Metropolitana, perquè seria entrar en un camp de mines, de mai acabar. Avui, em vull dedicar a parlar d’una infraestructura, tan essencial, com l’Eix del Llobregat, antiga C-1411, ara anomenada C-16, a nivell de Catalunya, i E9, a nivell de la Unió Europea.
Aquesta carretera era la típica via de connexió entre petits pobles, amb les capitals de comarca Manresa i Berga, fins a acabar en un cul de sac, a Bagà. La progressiva presència d’alts representants de la burgesia catalana, a la Cerdanya, va motivar fortes pressions sobre la nova Generalitat, i s’aconseguí una vella aspiració de les comarques del Berguedà i la Cerdanya de tenir una via de connexió entre elles i, d’aquí, cap a França.
Així, va néixer el túnel del Cadí. Un llarg túnel de 5.026 metres, fet per unir les dues comarques i iniciar un nou camí cap a França. Un bon exemple, també, de començar la casa per la teulada, perquè el lògic hagués estat primer convertir la vella carretera en una de nova, en forma d’autovia, i finalment fer el túnel. Però no, hi havia pressa per poder arribar a la segona residència, al més aviat possible, i l’ordre es va invertir.
No només això, es va fer una nova carretera, de dos carrils (un de pujada i un de baixada), en comptes de fer una autovia, de quatre carrils (dos per banda). Se li va donar el pompós nom d’Eix del Llobregat, però no era un eix sinó una simple carretera. I quan el nou traçat va arribar a Berga, pujant de Manresa, ja estava col·lapsat, amb més de 12.000 vehicles/dia. Solució? Doncs, desdoblar-lo i convertir-lo en autovia. Deu anys més d’obres, i ja tenim autovia fins a Berga capital. Què passa ara?
Doncs, el que era previsible. Col·lapses constants, pràcticament tots els caps de setmana de l’any, des de Berga fins al túnel del Cadí. Un tram de 21 quilòmetres que és protagonista de tots els informatius dels caps de setmana, pels seus embussos habituals. Aquesta situació obliga a una nova improvisació, com és la d’un desdoblament molt, molt car, que les finances de la Generalitat no poden assumir, de manera que es busca un altre sistema, utilitzat a milers de quilòmetres de distància, anomenat Sistema New Jersey. Es fan tres carrils, en comptes de quatre, i, per un sistema similar a una cremallera, es posen dos carrils en servei de pujada, quan la majoria de vehicles pugen, i es fa el mateix quan els vehicles baixen.
Amb aquest sistema, es pot desdoblar el tram final de l’eix per 178 milions, en comptes dels 700 que costava el desdoblament en quatre carrils. Dit això, tampoc es tenen aquests diners, i de moment es volen fer els primers sis quilòmetres, de Berga a Cercs. Després, es continuarà cap amunt, fins culminar el projecte definitiu. Hem vist passar quatre consellers, en els darrers anys, i cadascun es compromet a resoldre els col·lapses. De moment, anem gastant una fortuna setmanal, posant i traient cons, en alguns trams, per evitar incrementar els col·lapses.
En resum. Per als qui hem estat alcaldes, i hem gestionat infraestructures, equipaments i serveis, sabem que la improvisació cotitza a l’alça i incrementa preus i problemes de forma notable. Avui parlo d’aquesta gran infraestructura, com a exemple de mal govern, però en podria enumerar unes quantes més que han patit similars actuacions. I, atenció, parlem d’un eix europeu, que encara no té ni tan sols planejat com unir el túnel del Cadí amb el del Puymorens. Devem necessitar vint anys més, per fer-ho realitat.
Així anem.
