Aquesta setmana s’ha publicat la notícia que Espanya és un dels països d’Europa on el càncer de pròstata es detecta més tard. Els autors de l’estudi ho atribueixen al fet que els habitants d’aquest país, catalans inclosos, són poc proclius a fer-se la prova perquè la mecànica que aquesta comporta creuen que posa en dubte la seva homenia. És, evidentment, un prejudici absurd que té conseqüències en la salut pròpia. El Dr. Puigvert, que va ser uròleg de Franco, havia explicat més d’una vegada als mitjans de comunicació que quan va haver de comprovar l’estat de la pròstata del dictador es va creure en el deure d’advertir-lo: “Mi general, ahora le voy a introducir mi dedo en el culo”, no fos cas que passés als annals de la Medicina per ser el primer metge afusellat per practicar una prova a un pacient. Com que el Dr. Puigvert va viure per poder-ho explicar, s’ha d’entendre que va poder realitzar la prova amb un cert èxit.
Però no és aquest l’únic cas en què el masclisme o una errònia concepció de la virilitat juga en contra d’aquell qui la practica. En altres temps els rols atribuïts als homes i les dones a dins de la família mantenien els primers apartats dels fogons, la qual cosa els allunyava d’un dels grans plaers d’aquesta vida, al meu modest entendre, que és trafiquejar a la cuina. A la meva casa pairal es menjava molt bé, les dones de la meva família tenien un talent i un coneixement culinaris considerables, que a la branca masculina no ens era llegut d’adquirir. Els homes només trepitjàvem la cuina per anar a deixar-hi els plats bruts o per travessar-la en direcció al pati. Va ser a Itàlia que vaig poder aprendre la petita meravella que és fer de la cuina el centre de la casa. Els italians ostenten una cultura masclista tan coriàcia com la nostra, o més, però amb una diferència fonamental: a casa manen les dones i fan de la cuina el nucli irradiador de tota la casa. Tot el que val la pena passa a la cuina. Ho vaig poder aprendre fa molt temps a casa d’uns amics al nord d’Itàlia. Mentre ells eren a la feina jo em passava hores en aquella cuina veient com treballaven i com parlaven les seves mares i les seves ties, com feien la pasta i els estofats, com es discutien per l’alquímia d’una recepta… era com assistir a una petita obra de teatre. Allí vaig adquirir una passió per cuinar que m’ha acompanyat tota la vida, una passió que a casa meva no vaig poder adquirir mai, com els meus amics italians tampoc no la van poder adquirir a casa seva perquè ells, com jo aquí, a la seva cuina eren ciutadans de segona. Entenguem-nos, tot el que es feia a la cuina era a major glòria dels homes de la casa, però sense la seva participació.
I el que dic de les proves mèdiques o del cuinar és aplicable també a altres àmbits. ¿Quants homes lluen unes mans desastroses, resseques i clivellades, perquè es veu que això de posar-s’hi crema és cosa de dones? Quants homes fan servir cremes facials? Potser ha arribat el temps de començar a admetre que els homes també som víctimes del masclisme propi. Víctimes menors, si es vol, però al cap i a la fi víctimes.
