Llegeixo la informació de dimarts passat publicada en aquest diari de l’informe de la Federació d’Associacions de Pares i Alumnes de Catalunya sobre l’aportació que fan els pares de les escoles públiques a l’educació dels seus fills. Segons aquest estudi, i sense entrar ara a valorar-ne el rigor i fiabilitat perquè no en conec la metodologia, les famílies terrassenques aporten fins a 250 euros de mitjana a l’any en concepte de material i de sortides escolars. Allò que m’ha cridat l’atenció, però, ha estat l’afirmació que trobo extemporània de la FAPAC que “les famílies s’han convertit en finançadores del sistema educatiu públic català”.
No tinc cap criteri objectiu per valorar si 250 euros l’any per fill escolaritzat és molt o poc. De fet, no arriba a 5 euros per setmana. És entre la meitat i una tercera part del que costa cadascun dels mòbils que avui dia tenen els membres de qualsevol família mitjana. I com que no tinc cap mena de dubte que la majoria de les famílies saben que l’educació és la millor “inversió” de futur que es pugui fer pels seus fills, i tenint en compte que a més existeixen sistemes de beques als pares i ajuts de les administracions a les associacions de mares i pares, si no s’hi afegeixen biaixos ideològics, no acabo de veure’n el drama dels 250 euros l’any.
Però, fins i tot al marge de com es valorin els 250 euros de pagament directe de les famílies, hi ha dues qüestions més que han de contextualitzar l’afirmació de la FAPAC. En primer lloc, hi ha el fet elemental que tota la despesa pública es finança amb els impostos. I tant si són els que paguem els ciutadans o els que paguen les empreses, tots surten de l’activitat econòmica i la capacitat productiva del país. Per tant, d’una manera o altra, els acabem pagant entre tots amb el nostre treball. Vull dir que, si l’administració pública ha d’assumir aquests 4,5 milions anuals que la FAPAC diu que paguen les famílies terrassenques, els seguirem pagant entre tots. Perquè sí: som els ciutadans els qui financem tots els serveis públics a través de les administracions, i l’únic que hi afegeixen és una certa redistribució dels nostres impostos. Però ningú amb dos dits de front pot imaginar que, si els assumeix el sistema públic, deixarem de pagar-los. L’administració pública no té una màquina d’imprimir bitllets.
En segon lloc, hi ha una qüestió molt més complexa, i és en quina mesura cada ciutadà ha de contribuir en funció de l’ús que fa dels serveis. Si algú, responsablement, no vol tenir fills, ha de carregar amb la mateixa responsabilitat fiscal que qui sí que en vol tenir? En general, paguem impostos i taxes segons l’ús que fem dels serveis públics. I certament és bo que els serveis fonamentals vinculats al benestar i la cohesió, com els de la sanitat, l’educació o les necessitats socials més bàsiques, siguin assumits pel conjunt dels ciutadans perquè, a la llarga, tots ens en beneficiem. Però es pot considerar injust que les famílies amb fills paguin 5 euros a la setmana per facilitar i visibilitzar el seu compromís amb l’educació d’uns fills que han volgut tenir? I no seria racional afegir un petit copagament al preu dels medicaments per ajudar a racionalitzar-ne el consum? No és lògic oferir avantatges, com ja es fa, als qui fan us de les deixalleries? No és bo incentivar la responsabilitat cívica? En definitiva: realment són socialment perniciosos aquests 5 euros a la setmana de compromís amb l’educació dels propis fills?
