AIGUDES ja les primeres neus, en els indrets més elevats del país, les aprofito per donar compte de la manca total de coordinació entre administracions, per tal d’actuar de la manera més ràpida i eficient, per resoldre els problemes que comporten. Parlo de problemes de mobilitat, per garantir la neteja i la circulació, en totes les vies afectades.
Tenim en el nostre petit país carreteres de l’Estat, de la Generalitat, de la Diputació i municipals. En aquest darrer cas, parlem més de camins rurals asfaltats/pavimentats que de carreteres, pròpiament dites, però, vaja, fan també aquesta funció. De fet, hi podríem afegir les privades (autopistes de peatge i túnels), a càrrec de les concessionàries corresponents.
Doncs bé, en un país ben organitzat i coordinat, s’haurien buscat convenis entre les diverses administracions per fer front, totes juntes, a les despeses de neteja i manteniment de les vies afectades per les nevades. Aquí, no. Cadascuna va per la seva banda, donant una penosa imatge de descoordinació, desconfiança mútua i costos elevats. Per entendre’ns, i perquè tothom s’imagini la situació. Cau una nevada a les comarques pirinenques. Es posen en marxa les actuacions pròpies d’una situació com aquesta, i les màquines llevaneus van on els pertoca. Cadascuna on li mana qui la contracta. Lògic, però és que fan vint quilòmetres, d’un tram de l’Estat, després aixequen pala i se’n van a fer un altre tram, cinquanta quilòmetres més enllà, tornen aixecar pala, per anar un tros més enllà, i així successivament.
La gent veu neu a la seva carretera, veu passar una màquina amb la pala alçada i no entén per què no es dedica a treure la neu per on passa. No, és que per on passa és de la Generalitat, o de la Diputació o de l’Ajuntament, i per tant no li toca fer-ho…
En resum, tenim màquines d’una banda a l’altra, fent quilòmetres amunt i avall, unes vegades traient neu i altres simplement desplaçant-se cap a una altra carretera, perquè les que troba entre mig no li pertoquen.
No deixa de ser lamentable aquesta situació perquè té un cost molt més elevat, i sobretot no s’aprofiten els recursos mecànics i humans disponibles. Si en comptes d’aquesta situació existissin convenis entre totes les administracions, la feina seria molt més ràpida, i molt més barata. D’això, en altres països, en diuen eficiència. Bona gestió. I no parlo solament de treure neu, no. Durant tot l’hivern, s’ha de tirar potassa a les carreteres per dissoldre el glaç i evitar el greu perill que suposa. Això requereix disposar de dipòsits de sal, en diferents indrets del territori, com per poder emplenar els camions que l’escampen per la carretera.
En aquest cas, es repeteixen les mateixes imatges que abans he descrit per les màquines llevaneus. Passa un camió del servei estatal, després un de la Generalitat, un tercer de la Diputació i un quart de l’Ajuntament.
En aquells llocs, on es van encreuant carreteres de les diverses administracions, es fan creus de com, després de tants anys, no ha estat possible arribar a concentrar esforços per actuar de forma conjunta.
Arribats en aquest punt, hauríem també de reflexionar sobre la realitat de la xarxa de carreteres del país. Té lògica, aquesta diversitat d’administracions, sobre la xarxa de carreteres? No seria més normal una xarxa única? Com en tants altres temes, estem tan ocupats a perseguir somnis que no hem tingut temps d’ocupar-nos de coses més terrenals, del dia a dia. Només portem quaranta anys d’autonomia, poc temps, per arribar a modificar una organització més pròpia de principis del segle XX que no pas del primer quart del XXI. Algun dia, algú hi pensarà.
