Ja fa massa temps que a la nostra ciutat juguem a descobrir i recordar, no sempre amb possibilitats d’èxit, quina botiga o activitat comercial existia abans de trobar-nos amb un espai tancat a pany i forrellat i amb les enganxines de tres o quatre agències immobiliàries que ofereixen els seus serveis de possible venda o traspàs. Desapareixen les botigues/establiments de tota la vida i només en resten alguns, molt pocs, com a veritables peces de museu afrontant totes les dificultats possibles. Més que mai ens trobem en el bell mig d’un ball caracteritzat pels traspassos, lloguers desorbitats i canvis trepidants d’activitats comercials.
Les diferents tongades o modes ens han ofert un recorregut galàctic pel món de la informàtica, els magatzems xinesos o establiments de menjar per emportar de suposada/dubtosa procedència oriental. El paisatge comercial, sovint decadent, dels nostres carrers ha canviat de manera trepidant en els darrers anys/dècades i això confon i descol·loca quan es pretén cercar un fil conductor en la història d’immobles i comerços. La gent de més edat encara poden explicar on era tal lleteria, una sastreria de renom o quina perruqueria sovintejaven. Les generacions posteriors no en recorden res. Només la documentació fotogràfica dels nostres arxius i els interessants blogs dels veritables estudiosos de la història de Terrassa ens donen fe d’aquell emplaçament o el lloc exacte on es trobava una botiga concreta. El tancament de negocis centenaris amb el corresponent abandonament i/o especulació de l’espai no ajuda, gens ni mica, a preservar la nostra història i ser curosos amb la memòria popular i col·lectiva, del tot necessària. La ciutat segueix sent un milió de coses i, entre d’altres, una munió de comerços, establiments i entitats que han passat a millor vida i que alguns recorden i molts altres en desconeixen la història. ¿Quina ciutat i quin discurs de pedagogia històrica deixarem a les futures generacions?
Fa uns dies em trobava explicant a un bon amic la història de diferents edificis i carrers de Terrassa. No puc amagar una peculiar emoció/tristesa quan em situo davant d’algun immoble que havia estat molt important per diferents raons i que ara no ofereix senyals de vida. En alguns casos es manté l’edifici. En d’altres cal un esforç recreatiu i de composició per no errar en la seva situació. Al bell mig del carrer de Sant Pere ens trobàvem davant del que havia estat el Casino del Comerç.
La seva rica activitat havia començat, en aquell indret, a finals del segle XIX. Esdevingué un referent de primer ordre en el batec cultural i associatiu de Terrassa juntament amb la Casa del Poble del carrer Cremat. Espais únics i emblemàtics. El casino fou el punt d’acollida de la petita i mitjana burgesia, botiguers, pagesia i classe treballadora. Hi hagué activitats per a tots els gustos i foren famosos els seus balls i celebracions al ritme de les grans orquestres del moment.
L’edifici, després de molts experiments, és tancat i barrat. Ni una sola placa/fotografia ens identifica el que havia significat aquella entitat. Durant l’explicació feia emotiva recordança que ens trobàvem en el cor de la ciutat. El silenci de molts espais, els llums esmorteïts i una minsa fluïdesa de gent ens indicaven tot el contrari. Trist, molt trist.
No puc amagar una peculiar emoció quan em situo davant d’algun immoble que havia estat molt important i que ara no ofereix senyals de vida
